Després de dues hores de concert, Eva Amaral es va dirigir per darrera vegada als assistents, abans d’iniciar la definitiva cançó del setlist: “no sé si nos recordaréis; nosotros os aseguro que nunca olvidaremos este concierto”. I segurament el públic que va omplir el Sant Jordi Club el passat 11 de juny mantindrà en el record l’emocional i emocionant actuació que va oferir Amaral en el seu retorn a Barcelona.
Tornaven Eva Amaral i Juan Aguirre amb la gira de presentació del seu nou àlbum, “Nocturnal”, un disc que confirma l’evolució del duet saragossà, al mateix temps que manté l’essència del seu so. Es troben al disc melodies més fosques i un major protagonisme de guitarres barrejades amb sintetitzadors, però segueixen les poètiques lletres sobre l’amor, la incertesa, la por al fracàs i la recerca de l’equilibri. La translació al directe de “Nocturnal” fou magnífica: convertits en quintet en directe, amb la inclusió del teclista Tomás Virgós, el bateria Toni Toledo i el baixista Ricardo Esteban, el grup desenvolupà amb encert les textures melòdiques del disc, Juan Aguirre va demostrar la seva habilitat amb la guitarra i la veu d’Eva, esplèndida, oferir lluminositat.
La recerca de la llum des de la foscor. La constant del seu darrer treball i de tot el concert. Van obrir amb “Unas veces se gana y otras se pierde”, un dels seus nous temes que parla d’assimilar allò que es percep com a fracàs simplement com a un nou camí que s’obre pas. Un cel plagat de petites estrelles i una lluna plena presidint la pantalla central fou la senzilla però efectiva escenografia del concert, en plena sintonia amb les melodies còsmiques i nocturnes del darrer disc. En aquest context les noves composicions van sonar molt potents, sobretot “Lo que nos mantiene unidos”, una de les més celebrades, interpretada a ritme discotequer, i “Llévame muy lejos”, el seu flamant single de retorn, elèctrica melodia i inspiradíssima lletra.
També va haver-hi lloc per als seus grans clàssics, com “Revolución”, “Como hablar” o “Días de verano“, cantades amb energia per l’entregada audiència. Hi destaquen les interessants relectures d’alguns temes antics, com la versió electrònica d’”Estrella de mar” o la interpretació acústica de “Marta, Sebas, Guille y los demás” que parlen clarament de la intenció del duet d’explorar nous sons.
Van deixar pels bisos “Sin ti no soy nada” i “Nadie nos recordará”, passat i present d’un grup inquiet, en permanent evolució. En els seus primers dos discos eren freqüents les melodies més acústiques, com a “Rosita” o “Cabecita loca”; després evolucionaren cap a sons més comercials, com a “Te necesito” o “Días de verano”, i posteriorment, han desenvolupat nous sons, incorporant més instruments i melodies complexes. Malgrat ser probablement el grup de pop espanyol de major èxit dels darrers vint anys, amb una sorprenent humilitat, capacitat de treball i exploració constant, segueixen sent rellevants, creant grans cançons i fent gaudir als seus seguidors, als nous i als vells. Amaral sempre guanya, inoblidables.
Envía una resposta