Nascuda a Granollers l’any 1986, va començar estudiant Il·lustració, però un gir vital la va portar directament a la Índia i després a Nova York, on va viure durant tres anys. És allà on descobreix la seva passió pel teatre musical i on comença a estudiar la història del gènere de forma autodidacta. Un cop torna a Barcelona, segueix cursos de creació de textos teatrals de la mà de Pablo Ley a l’escola Eòlia. L’any 2012 inicia els Estudis Superiors d’Art Dramàtic, especialitat en Direcció i Dramatúrgia a la ESAD Eòlia. “Grinder: el Musical” és el seu debut a l’escena professional.
Grinder, el Musical és el teu debut a l’escena professional. Com definiries #aquestasensació?
Tot plegat ha estat molt surrealista. Rebre el feedback energètic, en viu i en directe, d’una sala plena amb 300 espectadors escoltant per primera vegada unes paraules que fins llavors només vivien dins el teu cap és, bé, inoblidable, terrorífic, excitant i probablement molt adictiu.
Com va ser el procés creatiu de l’obra?
El director, Davo Marín, partia d’una idea global molt precisa dels personatges, tema i el tipus d’energia que volia generar; així que el procés va començar per associar aquests personatges als diferents temes que volíem tractar, i estructurar un esborrany de l’argument. A partir d’aquí van anar sorgint les escenes i simultàniament l’Àlex Marteen anava treballant en la composició dels temes musicals. Un cop arribat el libretto i les cançons a la sala d’assaig, en Davo va integrar i ajustar-les amb tots els llenguatges escènics fins a materialitzar la seva visió de l’espectacle.
A qui es dirigeix Grinder, el musical? Què has volgut transmetre amb aquest text?
Es dirigeix a qualsevol ésser que hagi sentit mai un desig sexual, sigui quina sigui la seva identitat de gènere, orientació o sexe. Tot i tocar una varietat de temes com la comunicació instantània, l’homofòbia interna, el discurs de gènere, els rols i etiquetes dins la comunitat, o fins i tot el declivi de l’ortografia, la intenció principal del text és generar preguntes dins l’espectador sobre els propis prejudicis cap al sexe i l’alliberació del desig.
El llenguatge de l’obra és totalment irreverent, les coses es diuen pel seu nom. Vas haver de vèncer algun tipus d’autocensura?
Jo no diria autocensura, ja que en la meva vida personal també sóc partidària d’anomenar les coses pel seu nom, però sí que és molt fàcil caure en el fals pretext que “certes coses no es poden dir en un teatre.” Error! El llenguatge és poder i en un món on no ens escandalitza la violència explícita, diu molt de nosaltres que certes paraules ens puguin arribar a incomodar. Des del principi, en Davo va anar marcant les pautes de l’idiolecte perquè fos el més proper possible al llenguatge real que es fa servir a l’aplicació.
Quins són els teus referents professionals?
Pablo Ley, Jordi Prat i Coll, Marc Rosich, Victòria Szpunberg, Helena Tornero… Tots els meus professors de l’ESAD Eòlia són professionals de primer nivell i em considero molt afortunada d’haver pogut fer una ullada dins el seu procés creatiu. D’altra banda intento beure de totes les fonts possibles, i per tant m’inspiro de tot allò que em remou, com Lin Manuel Miranda, James Lapine, Stephen Sondheim…
Tens algun projecte entre mans? De què t’agradaria escriure?
Tinc ganes de continuar escrivint sobre sexualitat i gènere, però des d’una perspectiva femenina (per compensar l’excés de testosterona de Grinder) i també m’interessa molt la violència fruit del prejudici, com a eix temàtic. La relació causa-efecte que fa que, per exemple, un nen sigui apallissat pels seus companys de classe per ser “diferent” és un misteri inexplicable i atroç per mi, i crec que no se n’haurà parlat prou fins que deixi de succeir.
A twitter et defineixes com a “Dramaturga y mujer gato”. S’ha de ser una mica gat per poder escriure?
És una moneda de dues cares: Per una banda sí que penso que l’escriptor ha de ser una persona que apreciï la seva solitud i que tingui la capacitat de fondre’s entre la multitud per observar-la sense ser detectat. D’altra banda, però, el món del teatre és col·laboratiu i social per naturalesa, i és aquí on les persones gat podem arribar a sentir-nos, irònicament, com un peix fora de l’aigua.
Envía una resposta