Raquel Gámez Serrano acaba de publicar “A la seva pell” a Llibres del Delicte, una novel·la de gènere negre que tracta un tema injustament oblidat, les presons i els problemes que pateixen les persones condemnades. Una novel·la intensa, que ens fa preguntar-nos si reflecteix la realitat. Per això ens hem posat en contacte amb l’autora per saber una mica més de l’obra i de la seva carrera com a escriptora.
La trama de la novel·la s’inspira en diferents històries i fonts, ens podries fer un petit resum dels orígens d’A la seva pell?
Fa dos anys que vaig llegir un text escrit per Rodrigo Lanza als materials didàctics de dues assignatures del Grau d’Educació Social de la UOC. Originalment es titulava En mis carnes i es va traduir com En la meva pell. Em va colpir tant que vaig decidir que escriuria una novel·la per poder reflexionar sobre les condicions de vida que pateixen els presos. El títol de la novel·la n’és un petit homenatge.
La novel·la se centra en el món de les presons, element no massa habitual en el gènere negre local. Què et va portar a apostar per aquesta temàtica?
No és casualitat que habitualment no se’n parli. D’una banda hi ha una voluntat explícita en amagar allò que incomoda i d’una altra no pensar-hi provoca en les persones una falsa tranquil·litat basada en la idea maniquea que “els dolents” són dins i “els bons” són fora. Apaivaga consciències, però l’esfereïdora realitat segueix existint. I la línia divisòria és tan prima que es prefereix no saber-ne res. Considero que és necessari que s’abordi el tema, és una qüestió de drets humans.
Tens formació com Educadora Social, hi ha molt de tu mateixa al personatge de Gal·la? Has reflectit experiències professionals personals?
Tota la novel·la, no només el personatge de Gal·la, està plena d’experiències tant personals com professionals, encara que treballi en un altre àmbit com és l’ensenyament.
La novel·la és dura, es llegeix molt bé però el nivell de violència i de patiment dels protagonistes és intens. Creus que reflecteix la vida real a les presons catalanes?
Absolutament. El meu exercici ha estat ficcionar la realitat. La novel·la ha sorgit d’un intens període de documentació previ i reflecteix testimonis de presos, psicòlegs i educadors socials. Hi ha material com per escriure’n un altre. La novel·la és dura perquè, malauradament, la realitat de les condicions carceràries també ho és.
La novel·la alterna capítols amb un narrador omniscient amb altres (els de la presó) narrats en primera persona. Per què vas optar per aquesta dualitat de narradors? La primera persona era la manera més impactant per expressar tots els problemes del Leo?
Sí. Vaig optar per dotar la veu d’en Leo, el presoner, de la força que desprèn la primera persona i subrogar la resta de la narració a una veu en tercera persona però des del punt de vista de Gal·la, l’educadora social. L’objectiu principal era aconseguir que el lector es posés en la pell d’en Leo. Coneixerem la resta de personatges mitjançant la interacció amb Gal·la i com ella els percep.
Creus que la Gal·la podria tornar a aparèixer en una altra novel·la? Li veus continuïtat com a personatge?
Podria ser. Ara mateix tinc dos projectes literaris en què estic treballant i podria encaixar en algun d’ells, si més no que hi aparegui en un petit cameo.
A la seva pell és la teva tercera novel·la. Com vas començar a escriure? Et vas formar a alguna escola?
Vaig començar a escriure de ben petita. La meva relació amb la literatura té molt a veure amb haver-me criat molt de temps sola i amb la gran biblioteca que tenia el meu pare. Als onze anys vaig escriure una novel·la en què la seva protagonista fugia de casa i, durant uns mesos, jugava publicant un diari mecanografiat on apareixien totes les seccions imaginades —notícies locals, internacionals, esports, cultura i fins i tot horòscop—, me les inventava totes. Dec la meva formació literària a la meva passió lectora.
Per últim, ens recomanes un parell o tres de llibres que hagis llegit recentment?
De lectures recents, no puc dir-ne tres sense dir-ne quatre. Així que en diré dues per ordre de lectura: Madrid:frontera, de David Llorente i Tota la veritat, de Núria Cadenes.
Envía una resposta