Llibres del Delicte ens presenta una novel·la amb una temàtica poc habitual en el gènere negre local, el món de les presons. L’autora crea una trama de gènere molt centrada en la situació d’un personatge dintre d’un centre penitenciari i en els problemes que patirà una educadora social que busca saber si l’home es mereix la condemna que està patint.
La nova feina que Gal·la comença a la presó com a educadora social i experta en mediació del procés de reinserció de Leo, suposa una baixada als inferns dels seus fantasmes interiors. El suïcidi de la Patrícia després de ser empresonada injustament és un record que la martiritza mentre s’involucra en el cas de Leo.
La implicació de Gal·la en la lluita per demostrar la innocència de Leo, més enllà del plànol professional, serà també en nom de la justícia per la mort de la Patrícia, sempre present als seus pensaments. Però la recerca de la veritat té un alt preu, no només psicològic, sinó també físic.
Raquel Gámez Serrano parteix de diferents fets reals llegits en premsa o en altres materials (com els del documental “Ciutat Morta”, i d’experiències personals i professionals per construir un relat sorprenent i apassionant. Sorprenent perquè la veu del Leo ens arriba nítida i desesperada. Les pors i les seves experiències negatives a la presó ens colpegen de forma directa i en paral·lel, el recorregut de Gal·la per buscar la veritat sobre el cas del Leo és igualment emocionant.
D’una banda, s’ha d’aplaudir tant a l’autora com a Llibres del Delicte la decisió de tractar i publicar un llibre amb un tema tan amagat, com és el drama carcerari. De l’altra, vull destacar la decisió de l’escriptora d’alternar durant una bona part del llibre capítols en primera persona, en els quals el Leo relata el que li passa i reflexiona sobre això amb un ús molt precís del monòleg interior, amb altres capítols en tercera persona que fan avançar la trama sempre des del punt de vista de la Gal·la. En un moment determinat, aquesta alternança de capítols es redueix molt però crec que està justificada per la manera com la autora desenvolupa la història. Es troben a faltar més capítols del Leo, però el seu ús possiblement hauria estat artificiós.
No puc destacar molts elements negatius d’una novel·la ben construïda. Puc dir que acaba sent una mica curta i crec que era possible allargar una mica més els fets que s’estan narrant. Però això en certa manera és positiu. L’únic aspecte negatiu de veritat són algunes de les reaccions de la Gal·la cap al final, que encara que generen tensió són per mi massa exagerades i es troben una mica fora de personatge.
“A la seva pell” és una bona novel·la, un més entre els exemples que demostren que el gènere negre en català té molt recorregut i també un exemple més de l’excel·lent feina d’una editorial petita amb moltes ganes d’apostar per projectes arriscats.
Envía una resposta