Estic assegut a la terrassa de un bar qualsevol de Barcelona davant d’un cafè amb llet. Comprovo la bateria de la gravadora per enèsima vegada. El bloc de notes amb les preguntes, el bolígraf, el rellotge del mòbil… Un missatge per whatsapp: “estic arribant”. És un home ocupat, ho sé. Dividit entre la seva feina com a director teatral de renom i de docent en diversos centres. Tot i així, quan li vaig demanar d’entrevistar-lo, va accedir sense dubtar-ho. L’única condició… el lloc. En una terrassa per començar a gaudir de les càlides temperatures de la ciutat. Arriba. Un somriure. Una abraçada sentida. Un sincer “m’alegro de veure’t”. Torno a comprovar la gravadora mentre li prometo no robar-li més temps del necessari. Malgrat l’amistat que ens uneix em sento inquiet. No tots els dies s’entrevista un gran de l’escena.

Acabes d’estrenar “En veu baixa” al Teatre Lliure. Suposo que una de les preguntes més lògiques per començar seria… Per què aquesta obra? Per què ara?

La reflexió que fa l’obra, el tema que tracta, el tema del terrorisme era quelcom que feia temps que m’interessava. Anys, de fet. Buscava textos que em permetessin endinsar-m’hi però em va costar molt trobar-ne un. Fins que vaig topar-me amb aquest. Vaig entendre que aquesta obra tocava tots els temes que m’interessaven. Un cop la treballes a fons, veus que no parla només del terrorisme, sinó que d’aquí passa a fer una reflexió de la violència, de la violència passa a tractar la democràcia i que, finalment, es converteix en un homenatge a la paraula, el pilar fonamental de la democràcia.

Essent una obra tant realista, tant concreta i immersiva en el context del conflicte d’Irlanda del Nord… No corríem el perill d’assistir a un muntatge massa contextualitzat, massa allunyat de la nostra realitat quotidiana?

Precisament, per evitar això, el que vam fer va ser capbussar-nos dins del conflicte irlandès fins a entendre’l, entendre els processos, anar a l’essència i, així, poder fugir d’una construcció realista de les circumstàncies, del fet mateix i convertir-ho, més aviat, en una tragèdia o en una abstracció èpica del fet, per entendre’ns. L’espai és concret i no ho és, però des del primer moment llegeixes on ets, entens la localització i te’n pots oblidar, ho assumeixes. A partir d’aquí, mitjançant la llum, per exemple, ens endinsem dins de la realitat emocional dels personatges, creem una abstracció unificadora que ens condueix al discurs dialèctic, que ens deriva a la èpica i al fet tràgic. Conceptes universals que poden tocar l’espectador sense necessitat de contextualitzacions històriques.

Ara et demano la opinió personal. Creus en el perdó davant d’unes circumstàncies com les de l’obra? Creus que és possible redimir un acte com el que es tracta en aquest espectacle?

Sí. Però m’explico. El fet està fet i no es pot canviar. Però sí que existeix la superació del trauma. Entenem el trauma com un acte que et sorprèn i et produeix un impacte físic, un cop registrat a nivell de la memòria física del cos i que és impossible de superar. Allò queda, com una molèstia inconscient. Et fa ser diferent, viure diferent… Diuen que “Lo no recordado, lo que no se olvida, el surco profundo de la gran herida”. El trauma és un incident extern que et modifica tant la vida que ets incapaç d’introduir-lo en la teva narració, en la teva identitat. El fet de trobar-se, el fet de dialogar, el pas del temps… Tot això permet, no ja canviar l’incanviable, sinó, al menys, incorporar aquell fet en la narració de la teva identitat, acceptar-lo i començar, potser, a superar-ho i treballar per ser feliç.

Ferran 2

Per què fas teatre? Què significa el teatre per tu?

Aquesta és una pregunta, la resposta de la qual va canviant a mida que vas fent anys. A dia d’avui puc dir-te que crec que faig teatre perquè és el que m’agrada, faig teatre per poder conèixer-me i faig teatre per poder aprendre. A vegades alguns periodistes o crítics se’n riuen quan em diuen “tu no fas una roda de premsa. Tu fas una tesi sobre un tema o un muntatge.” Però és que és el que em fa estar viu. M’atrauen certes temàtiques, i , en funció de l’edat, t’atrauen temàtiques més complexes, i aquestes em permeten conèixer-me a mi, són el motor per enfonsar-me dintre meu i donar-me les eines per fer una tesi sobre un tema concret. Evidentment, intento que la tesi sigui, en realitat, el muntatge en si.

Sabent que, òbviament, cada obra té el seu espai i el seu temps… Quina és, per tu, la funció del teatre?

El teatre té una funció religiosa o mística. En el sentit que es tracta d’una trobada que representa l’últim acte religiós laic. En el cinema, a les quatre, a les sis i a les vuit, la Meryl Streep plora. En el teatre, la funció de la tarda mai serà igual que la de la nit, tot i ser la mateixa obra i els mateixos actors. Depenent del públic varia l’energia i varia tot. El teatre és un art en viu. L’energia que es genera a la sala modifica els espectadors i els actors, tots en formen part. El teatre permet reflexionar i pensar. I reflexionar és un acte lúdic, quan aprenem som feliços. Per tant, s’ha de entretenir amb el teatre però buscant un propòsit elevat. A vegades rient, a vegades plorant… Com deia Cortázar “qué cansado es ser siempre uno mismo”. Amb el teatre fem possible que el públic sigui altres persones, visqui altres vides i, això, és un luxe.

Hi ha, també, una dita que diu que som el que mengem, però jo crec que també som el que llegim, el que pensem, el que mirem… Anar al teatre o assistir a esdeveniments artístics, atorga, per tant, un enriquiment personal, una construcció d’identitat.

Tot això ens dóna el teatre.

Una carta als reis. Si et donessin la sala, que tu volguessis, el pressupost que necessitessis… Quina obra t’agradaria dirigir?

En aquest moments, m’agradaria fer una cosa de creació física. De peces, evidentment, n’hi ha moltes que tenint diners donarien un gran resultat, però ara és el que em vindria de gust. Un treball que, suposo, no faré en l’immediat perquè acabes sentint-te còmode amb altres projectes o et classifiquen dins del teatre de text. Però un treball així, una recerca d’aquest tipus, suposaria per mi una experiència personal que tinc ganes de viure.

Un consell per les noves generacions

El que va donar Baudelaire en un poema quan es va inventar la modernitat. Embriagueu-vos. De vi, d’amor o de poesia, tant se val, però embriagueu-vos.

Li dono les gràcies. Em fa una nova i sentida abraçada i se’n va corrent cap a un altre compromís. És un home ocupat. Pago el meu cafè i la seva aigua amb gas. Comprovo la gravació varies vegades, assegurant-me que tot ha quedat enregistrat i pensant ja en com transcriure aquesta agradable estona que m’ha dedicat. . Malgrat l’amistat que ens uneix em sento inquiet. No tots els dies s’entrevista un gran de l’escena.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies