Una pinta de cervesa espera solitària sobre la taula d’un pub irlandès. Belfast crema pels aldarulls de la copa del món del 2010 entre seguidors de la selecció local i els hooligans polonesos que han vingut a veure el partit “preparats com per anar a la guerra”. El barman mira el partit a la tele del bar. Entra en Jimmy. “D’aquí una estona vindrà algú.”-diu al propietari del pub- “Tranquil que això no va amb tu. Potser sentiràs soroll, quatre crits, potser. Però tu tranquil, que això no va amb tu.”
Així comença En veu baixa (Quietly en la versió original d’Owen Mccafferty) 1 hora i vint de pur ofici teatral. 1 hora i vint minuts de gaudir del fet escènic.
Som dins d’un pub irlandès. I, quan dic que hi som, vull dir que es tracta potser de l’escenificació més immersiva que he presenciat mai al teatre. La sala petita del Teatre Lliure ha estat magníficament transformada, decorada fins l’últim detall, tot per convèncer al públic d’una transposició vers el país dels trebols. Assistim a quelcom d’especial, a una història íntima, molt personal, familiar i privada i, a l’hora, a alguna cosa massa gran, massa desestabilitzadora, massa terrible com per parlar-ho només amb xiuxiuejos, en veu baixa. És la història d’una nació colpejada per la violència interna en una cruenta guerra civil entre l’IRA i l’ULSTER, entre germans i veïns. És una narració sobre les pèrdues, sobre el dolor, sobre l’engany i els fanatismes.
És el relat de les víctimes i els botxins.
Més enllà del conflicte al País Basc (molt similar en la forma tot i que diferent en les motivacions dels grups terroristes) que ens provoca un paral•lelisme evident, el conflicte d’Irlanda del nord ens queda llunyà, estrany, impossible de comprendre realment, d’entendre’l més enllà de les dades. Però aquesta obra ho canvia tot. Ja no es tracta de conèixer els fets o les motivacions o qui va engegar el primer tret. Aquí ens centrem en una història tant personal com és possible, defugim els arguments polítics i retornem el focus sobre allò que realment importa: Una vida és una vida i una mort és una mort.
El director, en Ferran Madico, és un dels grans, d’això no hi ha dubte. Una àmplia experiència, premis i reconeixements d’espectadors i crítica, l’avalen. Veient aquest muntatge, és impossible no admetre que la seva fama està més que justificada. Es tracta, ni més ni menys, que d’una feina del tot remarcable, d’una obra excel•lent en tots els aspectes. És un espectacle intel•ligent, agosarat, emotiu i racional… concebut amb precisió mil•limètrica, quirúrgica, amb un treball de direcció actoral que només pot qualificar-se de magnífic i amb una obsessió pel detall escènic i la semiòtica teatral que fa venir salivera. Tot ha estat pensat, tot ha estat treballat per provocar la immersió de la qual parlàvem, per inspirar una aproximació a un conflicte i un dolor que ens quedarien llunyans vistos pel telenotícies.
El text és punyent. Directe. Realista per tal d’il•lustrar la veu del carrer, l’ànima de Belfast i, al mateix temps, d’una bellesa quasi lírica per evocar els sentiments i les emocions més intenses dins del cor dels personatges.
L’espai sonor ha estat creat amb un mestratge encisador, expandint l’efecte dels carrers molt més enllà de les parets de la sala.
La il•luminació, a càrrec d’Albert Faura (un professional que ens té acostumats a uns resultats i una eficàcia inigualables) ens fa viatjar per l’espai, dirigint la nostra mirada cap on cal, cap on interessa de debò, centrant l’èmfasi en els personatges, l’espai, el present o el passat.
La interpretació, com no podia ser d’una altra manera, tampoc deixa indiferent, amb un gegant Francesc Garrido, un excel•lent Òscar Rabadan i un fantàstic Xisco Segura que ens transporten al bell mig d’una guerra, les brases de la qual encara fumegen.
Per tot això i mes, es tracta d’un espectacle que no pot ser ignorat si s’és amant del bon teatre i de la feina ben feta.
Teatre: Teatre Lliure
Web teatre
Autor del text: Owen McCafferty
Direcció: Ferran Madico
Intèrprets: Francesc Garrido, Òscar Rabadan i Xisco Segura
Envía una resposta