Escapade Theatre presenta aquests dies al Teatre Gaudí de Barcelona un musical sobre el clàssic de Lewis Carroll al que li falta imaginació i imatge.
La història d’Alícia és ben coneguda per tots, des dels lectors de Carroll fins als espectadors que han gaudit de la versió animada o de la més recent de Tim Burton, que justament aquests dies torna als cinemes amb Alice Through the Looking Glass (2016), dirigida per James Bobin amb producció de Burton. En la versió teatral que ens ocupa, la directora Sue Flack adapta la narració al format musical en una versió en anglès subtitulada al català que els espectadors poden seguir en dues pantalles instal•lades a banda i banda de la sala teatral que situa el seu escenari al mig. Al contrari del que es podria pensar, el seguiment del text és senzill, sempre i quan hi hagi la necessitat de seguir la literalitat, principalment, de les cançons que donen cos al text. Una raó per la qual penso que el muntatge és molt recomanable per a estudiants d’anglès -joves i adults- que vulguin escoltar la llengua anglesa en un altre format diferent als habituals listenings de les escoles d’idiomes.
Igual que considero que els alumnes són un bon públic, penso que la resta dels espectadors que no vagin amb aquesta inquietud sortiran decebuts de la sala. Un dels textos més imaginatius es transforma en un espectacle al que li cal molta imaginació per ser creïble. És a dir, Alícia és un personatge que s’endinsa en un món meravellós i fantàstic al temps que fa el pas de la infantesa a l’adolescència i, en conseqüència, a la vida adulta: obre portes grans i petites amb les claus equivocades, s’ageganta, s’empetiteix, s’enfronta a un barreter boig, a un conill que sempre arriba tard, a una tortuga mil•lenària i, fins i tot, a un gat omnipresent… Però tot això és difícil de creure quan és molt visible el canvi d’una porta a l’altra per part de l’equip d’atrezzo, quan els personatges van vestits amb robes molt poc acurades, i quan el gat canvia de lloc a l’escenari per ser omnipresent simplement amb una tombarella que tots podem veure.
Segurament, la imaginació necessària per empassar-se una història tan increïble com la de Lewis Carroll guanyaria molt més en una sala amb teló i bambolines i un joc de llums adequat. Amb un vestuari sense ser luxós però sí més cuidat, més imaginari i creatiu que eviti a l’espectador haver de veure un carret de cotxe de nen on només hi ha un de supermercat i que, a més, està rovellat.
Segurament, però, tal vegada jo hauria d’haver sigut una nena per veure aquest muntatge i creure’m més la interpretació d’un equip que està implicat i que transmet il•lusió, tot i la falta d’una bona posada en escena.
