Els X-Men (“and Women” podríem dir ja) han tornat. 10 anys després dels esdeveniments de Days of future past, l’equip comença a formar-se per tal d’aturar una nova amenaça: Apocalipsis.
Abans de començar, heu de tenir en ment que X-Men: Days of future past és la millor pel·lícula de la saga i, com era d’esperar, aquesta nova entrega no la supera ni per casualitat. Entretinguda, sí, però rellevant, no.
Ens trobem a l’any 1983 de l’univers paral·lel que es va crear a la pel·lícula anterior, una nova amenaça anomenada Apocalipsis (Oscar Isaac) s’ha despertat, i els X-Men s’han de començar a formar de nou i per primera vegada. Pot semblar una proposta ximple, però no aniria malament que d’ara endavant fessin una petita secció d’”Anteriorment a X-Men” al començament de cada nova pel·lícula.
Si algú és molt fanàtic de la saga i recorda cada fet que ha tingut lloc als films anteriors, gaudirà moltíssim d’aquesta nova història, i no s’haurà d’anar preocupant per saber com pot ser que tal estigui aquí o com ha arribat qual a aquest lloc. I és que les complicacions temporals són un element massa distorsionador per un argument tan simple i ràpidament escrit.
Amb tanta pel·lícula de superherois, X-Men ha decidit deixar de marcar la diferència i tornar a començar amb les històries bàsiques de l’equip lluitant contra una força aparentment invencible però que, finalment i amb l’ajuda de tots els membres, acaben guanyant. I aquesta vegada els podria haver servit com un punt de partida molt interessant si haguessin sabut utilitzar al dolent escollit.
I és que el problema principal d’aquesta X-Men: Apocalipsis és el dolent. Un vilà que es diu com la fi del món però que no imposa cap tipus de respecte davant de ningú (aquella imatge del tràiler on apareix a l’institut amb una mida gegant té lloc només a la ment de Xavier, per exemple). La sorpresa de la pel·lícula resta més en l’aparició de cada cop més mutants que en el contrincant en sí. Podrien haver trobat un altre element més interessant per ajuntar-los a tots.
Tot i així, aquesta nova entrega no és un desastre, simplement juga en desavantatge contra la seva predecessora i no aconsegueix estar a l’altura. Els efectes especials, però, mostren una millora considerable en comparació amb la resta de pel·lícules de la saga i es posa, per fi, al nivell tècnic de la competència superheroica.
Envía una resposta