Entrem ja a la recta final del Festival, en la que hem pogut veure ‘Graduation’ de Cristian Mungiu, la segona pel.lícula romanesa de la competició que també ha estat ben rebuda. Com era d’esperar, el canadenc Xavier Dolan ha generat la divisió habitual amb ‘Juste la fin du monde’ protagonitzada per cinc estrelles del cinema francès. I Sean Penn i la seva ‘The Last Face’ han aconseguit una rara unanimitat: sens dubte és la pitjor pel.lícula d’aquesta edició. Fora de concurs, ha estat molt ben rebut el millor treball del català Albert Serra, ‘La mort de Louis XIV’, i ‘Mimosas’ del gallec Oliver Laxe ha estat considerat el millor film de la Semaine de la Critique.

Després d’ahver guanyat la Palma d’Or amb ‘4 meses, 2 semanas y 1 día’ el 2007 i haver aconseguit els premis al Millor Guió i a la Millor Actriu el 2012 amb ‘Más allá de las colinas’, el romanès Cristian Mungiu torna al Festival de Canes on ha presentat  ‘Graduation, un conte moral ambientat a la Romania actual.

Mungiu radiografia la societat del seu país a través del recorregut de Romeo, un metge pare d’una jove de 18 anys que la vigilia dels seus exàmens de graduacio (quelcom similar a la nostra Selectivitat) pateix un incident que posa en perill el resultat dels mateixos i, amb això, el seu futur en una universitat britànica.

El director romanès mostra un panorama d’un país en el que els joves han de marxar a l’estrager per preparar-se (quelcom que ja apuntava ‘Toni Erdmann’ vista també en aquest festival) per aconseguir l’èxit professional amb la pressió que això suposa, tant per fills com per pares, i en la que el mèrit personal sovint està subordinat a la xarxa de contactes que un tingui.

Graduation Cannes

El que comença essent un petit favor, una petita corruptela aparentment sense importància, va creixent a mida que avança la pel.lícula. Els seus tentacles es van extenen en una trama d’interessos i cadenes de favors cada vegada mes tupida que Mungiu encerta a mostrar de forma clara i sense jutjar-la. Mungiu manté el seu estil realista, evitant els subratllats dramàtics i respectant el temps real de les seqüències i crea un gran personaje, Romeo Aldea a qui encarna de manera brillant Adrian Titieni i el recorregut del qual suposa la columna vertebral de ‘Graduation’.

A aquestes alçades, el canadenc Xavier Dolan no necessita presentació. La seva joventut, el seu devergonyiment, la seva prolífica producció i el seu ego l’han convertit en una de les personalitats de referència dels últims anys. Per satisfacció d’alguns i incomprensió d’altres.

El director de ‘Mommy’, que fa anys es va emportar un premi del jurat d’aquest festival exaequo amb Godard per aquella pel.lícula, ha presentat a Cannes Juste la fin du monde en la que treballa amb alguns dels grans noms del star system francès: Nathalie Baye, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Léa Seydoux i Gaspard Ulliel que interpreta a Louis, un escriptor que després de 12 anys d’abscència torna a la casa familiar per anunciar que està a punt de morir.

Juste la fin du monde Cannes Xavier Dolan

El director canadenc adapta un text de Jean-Luc Lagarce que curiosament representà i li va recomanar Anne Dorval, actriu habitual del cinema de Dolan, però que en aquesta ocasió forma part de l’equip artístic. Dolan s’enganxa al text original, la seva versió es recolza principalment en les discussions, els diàlegs i els retrets que es llencen entre els diferents membres de la família de forma directa i àspera. També s’enganxa als rostres dels seus intèrprets. ‘Juste la fin du monde’ és una successió quasi contínua de primers plans dels rostres dels actors, transmetent a l’espectador la sensació de ser un testimoni mut i invisible de la reunió sense que en cap moment caigui en la teatralitat, gràcies a una planificació plena de sentit.

Tal i com passava a ‘Mommy’, de la mateixa manera que en aquella Dolan obria el format de l’asfixiant 1.1 al scope per donar un descans a l’espectador en una de les seves característiques fugues musicals, a ‘Juste la fin du monde’, utilitza el recurs de les fugues musicals, aquesta vegada sense canvi de format i entre altres èxits dels últims anys, ens fa tornar a escoltar el ‘Dragostea din tei’ de O-zone.

El que és innegable és que Dolan és molt generós amb els seus espectadors: els seus admiradors seguiran trobant a ‘Juste la fin du monde’ raons per seguir exaltant-lo i els seus haters per odiar-lo. I moltes vegades seran les mateixes.

El que no ha despertat divisió d’opinions és Sean Penn i la seva The Last Faceprotagonitzada per Charlize Theron, Javier Bardem i Adèle Exarchopoulos: és la pitjor pel.lícula que s’ha pogut veure en aquesta edició del festival i el seu únic misteri és quins valors li han vist Thierry Frémaux i el seu comitè de selecció per escollir-la.

seanpenn-cannes

The Last Face’ explica, o ho intenta, la història d’amor entre un doctor espanyol en una Liberis en plena guerra, i una doctora sudafricana directora d’una ONG, barrejant una molt dolenta imitació d’un Malick en hores baixes i les pel.lícules benintencionades d’americans lluitant contra les misèries humanes d’Anjelina Jolie. El resultat és un malbaratament de mitjans i recursos per fer el producte més cursi, efectista i paternalista possible. Des dels ròtuls de presentació de la pel.lícula que han provocat les primers rialles, fins al suposadament emotiu discurs final, passant per una successió de seqüències i diàlegs ridículs, de ralentís i plans suposadament artístics que semblen buscar la bellesa en els pitjors actes humans, o una banda sonora composada per un Hans Zimmer desfermat.

Albert Serra i ‘La mort de Louis XIV’, en sessió especial

Dins de les sessions especials de la secció oficial del Festival s’ha presentat ‘La mort de Louis XIV’ del director català Albert Serra, protagonitzada per l’actor de referència de Truffaut, la Nouvelle Vague i el cinema francès en general, Jean-Pierre Léaud.

Albert Serra composa autèntics i bells quadres vivents en els que mostra al rei més gran de la historia de França en plena decadencia, una decadencia que es sent, postrat al seu llit pels dolors que pateix en una cama, mentre els seus vasalls van passant per la seva habitació per anar despatxant els temes del regne, i els metges i curanderos que intenten sanar-lo.

La Mort de Louis XIV Albert Serra Cannes

A mida que la pel.lícula avança, aquesta es va omplint de fatalitat, d’una sensació d’inevitabilitat de la mort, a la que contribueix la interpretació de Jean-Pierre Léaud en la seva millor actuació en molt de temps i que rebrà la Palma d’Or d’Honor per tota la seva carrera.

Mimosas d’Oliver Laxe, premiada

La pel.lícula Mimosasdel gallec Oliver Laxe, que el 2010 es va endur el premi FIPRESCI de la Quinzena de Realitzadors per ‘Todos vós sodes capitáns’, ha guanyat el Gran Premi Nespresso per la millor pel.lícula de la Semaine de la Critique.

Mimosasnarra el viatge físic i interior dels integrants d’una caravana que han d’atravessar l’Atlas per portar el seu xeic a la seva ciutat d’origen, on estan enterrats tots els seus predecesor. Pel.lícula de bellesa inqüestionable, suposa un viatge per la llum, els sons i els paisatges de l’Atlas cap a l’impossible i la fe necessaria per aconseguir-ho.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies