I en el dia de la ’Julieta’ d’Almodóvar i ‘Personal Shopper’ d’Olivier Assayas amb Kristen Stewart com a protagonista, la pel.lícula que més ha fet parlar a la Croisette ha estat la brasilenya ‘Aquarius’ de Kleber Mendonça Filho, un film sobre l’enfrontament de l’individu a les lleis del mercat, protagonitzat per una soberbia Sonia Braga.
El brasileny Kleber Mendonça Filho, crític de cine ficat a director de cinema que al 2012 va firmar ‘Sonidos de barrio’, una de les óperes primes més prometedores de l’any, ha confirmat la bona ratxa dels debutants a la competició de Canes d’aquesta edició. El seu nou film, ‘Aquarius,’ s’ha convertit en un dels preferits de la crítica que cobreix el festival.
Explica la lluita de Clara, interpretada per una Sonia Braga perfecta, una dona que volta els 60, crítica de música retirada, que es nega a vendre la casa on ha viscut tota la vida a un promotor que vol construir una torre d’apartaments al terreny. Novament material de partida típic de telefilm de sobretaula que, gracies a la intel.ligència i al talent de Mendonça es converteix en cinema de primer nivell.
Partint d’un guió escrit pel propi Mendonça, construit pràcticament en la seva totalitat al voltant del personatge de la Clara, una dona moderna, lluitadora i de bona família, (Mendonça no ofereix cap altre punt de vista i la resta de personatges només existeixen en funció de la seva relació amb la protagonista) mostra l’enfrontament entre l’individu i el seu dret a viure com vulgui i els insaciables interessos del mercat. Aquesta lluita per no renunciar a la seva casa i al que hi gurda, als seus records, a aquests objectes i les seves històries (magnífic el relat al voltant a un disc de vinil i un retall de diari) per un suposat bé comú que sempre afavoreix als mateixos. A no renunciar a la seva vida perque uns pocs s’omplin les butxaques.
Mendonça aconsegueix una tensió creixent, no només pel simple crescendo dramàtic de les situacions que presionen a la protagonista, sino també per la seva posada en escena, la utilització dels sons i d’una selecció musical, tant heterogènia com novedosa.
Pitjor recepció ha tingut ‘La Fille Inconnue’ dels quasi sempre guardonats germans Dardenne, dobles guanyadors de la Palma d’Or per ‘Rosetta’ i per ‘El niño’.
‘La fille Inconnue’ es centra en la investigació d’una jove doctora, interpretada per una inexpressiva Adèle Haenel obsessionada per conèixer la identitat d’una noia que apareix morta al costat de la seva consulta i que minuts enrera havia trucat a la seva porta i ella l’havia ignorat.
Els Dardenne es centran en el sentit de culpabilitat de la doctora i la seva obsessió per descobrir la identitat de la difunta i les causes de la seva mort. Per això, construeixen una investigació del crim que durà a terme la pròpia doctora mentre atén la seva consulta, que des del punt de partida resulta inverosímil, agreujada a més per una sèrie de circumstancies, revelacions i divagacions innecessàries i sovint carents de coherència.
Dóna la impressió de que la fórmula Dardenne s’està esgotant i amb aquesta mena de pilot de sèrie de televisió imaginaria ‘La doctora detective’ no troba l’aire fresc que necessita el seu cinema.
Un altre director que ha conegut èpoques millors en les seves participacions al festival de Canes és el filipí Brillante Mendoza, guanyador del guardó al millor director de 2009 per ‘Kinatay’ i que ha presentat ‘Ma’Rosa’, la història de la propietaria d’una petita botiga d’alimentació mare de quatre fills que per complementar els ingressos familiars es dedica a traficar amb drogues.
Després d’un període allunyat de Manila on ha rodat ‘Cautiva’, ‘Thy Womb’ i ‘Taklub’, Mendoza torna als baixos fons de la capital filipina amb aquesta història de petits traficants i corrupció policial. Desgraciadament el resultat és un Mendoza domesticat, sense ràbia i massa pulcre. Com sempre, Mendoza segueix dominant la càmera en mà, els plans de llarga durada, el temps real i la presentació de l’espai en el què es mouen els personatges. Durant gran part del seu metratge, ‘Ma’Rosa’ té un pols narratiu impecable.
Però a ‘Ma’Rosa’ li manca terbolesa. Fa la impressió de que Mendoza es traiciona a sí mateix. El seu plantejament realista grinyols amb alguns subratllats mitjançant plans de detall que semblen buscar un efectisme innecessari i amb els desconcertants canvis de punt de vista o les extranyes eleccions del mateix (l’arrancada de la irrupció policial, la seqüència de la prostitució) que desplacen l’espectador del focus de l’acció, i el seu tercer acte és sorprenentment tou, sentimentaloide i d’escassa pegada.
Un altre il.lustre veterà de la competició, el francès Olivier Assayas (‘Viaje a Sils Maria’, ‘Clean’, ‘Demonlover’) ha presentat, ‘Personal Shopper’, protagonitzat per Kristen Stewart, un dels films més sorprenents que aspiren a la Palma d’Oro.
‘Personal Shopper’ és una extranya pel.lícula de fantasmes de tot tipus, ambientada en el món del luxe de París. Kristen Stewart interpreta a Maureen, una nordamericana que treballa a la capital francesa com a personal shopper d’una famosa, mentre espera, amb els seus poders de medium, entrar en contacte amb en Lewis, el seu germà bessó mort recentment. Pero alguna cosa extranya es desencadena, quan de sobte comença a rebre missatges anònims al seu mòbil.
‘Personal shopper’ és una història de fantasmes de diferents tipus. Per una banda, el concepte més cnvencional de les presències dels difunts. Però per altre, Assayas també converteix en quelcom semblant a un fantasma al remitent dels missatges de text, una presència electrònica misteriosa amb capacidad de pertorbar a la protagonista i finalment, la pròpia celebrity per la que treballa, una persona per la que adquireix tot el vestuari i accesoris, però que a la pel.lícula no és més que una presència que mai s’arriba a materialitzar.
És innegable que ‘Personal Shopper’ està plena d’idees originals o trencadores, tant en el fons, com en la forma (fantàstica la forma en la que utilitza els missatges de text per comprimir el temps i generar tensió). Assayas es basa en elements del cinema fantàstic i de terror i els combina amb l’autor de forma contínua buscant fer més realista aquesta fantasia. Assayas realitza multitut de propostes a l’espectador i encara que no sempre arribin a bon port, de manera especialment destacada a l’epíleg, el resultat és estimulant.
Envía una resposta