…i ens agradaria quedar-nos-hi per sempre. La nova pel.lícula del director nordamericà és una petita joia plena d’encant, humanitat. Jarmusch mima la seva pel.lícula i a l’espectador. Un altre realitzador d’Estats Units, Jeff Nichols, ha presentat ‘Loving’, el seu film més convencional fins ara. La britànica Andrea Arnold es trasllada també a USA per la seva nova pel.lícula, ‘American Honey’, una espècie de ‘Springbreakers’ sobre rodes que, tot i la seva arrencada prometedora, acaba perdent força per la repetició d’idees al llarg dels seus 162 minuts. I la francesa ‘Mal de pierres’ és sencillament, la pitjor pel.lícula vista fins ara a la competició de Canes.

Paterson és un conductor d’autobús que escriu poemes. Paterson (Nova Jersey) és la ciutat dels poetes de William Carlos Williams a Allen Grinsberg (també la de Lou Costello, la parella d’Abbott). I Paterson és la nova pel.lícula de Jim Jarmusch que acaba de ser presentada al Festival de Canes i s’ha situat entre les preferides per constar al palmarès oficial.

Paterson, interpretat per un Adam Driver al que mai haviem vist millor, és un conductor d’autobús que escriu uns poemes molt particulars a la seva llibreta secreta. Encantat i protegit per la seva rutina. Per aquesta succesió d’actes que repeteix tots els dies de la setmana. Satisfet amb que l’únic que canviï siguin els petits detalls. Viu amb la Laura (Golshifteh Farahani, la protagonista de ‘A propósito de Elly’), una dona en canvi constant, un torrent continu de projectes. I la fan número ú i única de la poesia de la seva poesia. Si és veritat que els extrems s’atrauen, Jarmusch ens en mostra un exemple clar a ‘Paterson’.

Paterson Adam Driver Jim Jarmusch

El ritme del film el marca el pas dels dies de la setmana i les rutines d’en Paterson. Personatges, activitats i relacions repetits que permeten a Jarmusch establir un mapa de connexions i correspondències entre petits detalls que cohesionen la pel.lícula. Que la fan fluir suaument. A vegades mitjançant el diàleg, Altres a través de l’enquadrament, per la imatge o els sons. Qualsevol recurs pot ser útil per Jarmusch. Però sempre de forma subtil, sense escarafalls.

Paterson” passa lleugera, sense girs dramàtics, ni revelacions estridents. Però tampoc busca ser realista. Ni tampoc ho necessita per transmetre la seva humanitat i naturalitat. Estan a la seva coherència interna. Els encants de ‘Paterson’ es van descobrint poc a poc i, al final, un està convençut de que Paterson és el món utòpic al que li agradaria quedar-se a viure.

Menys de quatre mesos després d’haver presentat ‘Midnight Special’ al festival de Berlín, el director nordamericà  Jeff Nichols (‘Take Shelter’, ‘Mud’) ha presentat a Canes Loving, protagonitzada per un excel.lent Joel Edgerton i Ruth Negga, basada en la lluita real de 9 anys de Richard i Mildred Loving amb l’estat de Virginia a la dècada de 1960 per eliminar la llei que no els permetia viure junts per ser de races diferents.

Cannes Loving Jeff Nichols

Després d’una primera meitat massa plana en la que es centra en el relat dels fets reals que van ocórrer a la parella protagonista en un to massa preu i solemne, ‘Loving’ guanya en matisos al plantejar les dues maneres en que els seus protagonistes s’enfronten a la situació: el més pràctic i personal d’ell i el més idealista i militant d’ella. De totes maneres, Nichols decideix centrar-se principalment en la parella, deixant de banda certs aspectes només plantejats, com el paper de les organitzacions defensores dels drets civils o el dels mitjans de comunicació.

Nichols aconsegueix aixecar una pel.lícula d’un material de partida més propici per un telefilm de cap se setmana. ‘Loving’ és el seu film més convencional i acadèmic i no seria una sorpresa que el pogués portar a les portes de l’Oscar.

La guanyadora de dos premis del jurat  en les seves dues participacions anteriors amb ‘Red Road’ i ‘Fish Tank’, la britànica Andrea Arnold, ha presentat a la competició ‘American Honey, en la què es trasllada a l’Amèrica profunda per explicar la història de Star (Sasha Lane), una adolescent que s’uneix a una extranya troupe de la que forma part en Jake (Shia LaBeouf que més que interpretar sembla estar executant una de les seves habituals performances) i que entre nits de festes boges i dies d’activitats no legals es dedica a vendre subscripcions a revistes porta a porta.

Rodada en format 4:3 i càmera en mà, destaca sobretot pel seu treball visual, per la inmediatesa i l’autenticitat de les seves imatges. Les seves seqüències funcionen de forma individual, pero muntades a la pel.lícula resulten redundants i perfectament intercambiables.

Cannes American Honey Andrea Arnold Sasha Lane Shia LaBeouf

El problema de ‘American Honey’ són les llargues dues hores i quaranta dos minuts que es pren Arnold per rematar la pel.lícula. 162 minuts per mostrar que ja no existeix el somni americà. Que no hi ha esperança per aquesta generació. Quelcom que ja transmet a la primera meitat de la pel.lícula i que en la resta del metratge es limita a repetir una vegada i una altra. I si bé, aquest transcorrer de seqüències que provoquen aque la pel.lícula giri continuament sobre sí mateixa sense avançar en cap direcció concreta pot ser coherent amb la situació de la generació que retrata, resulta massa redundant.

La tercera pel.lícula francesa presentada a concurs a Canes ha estatMal de Pierres’, adaptació d’una novel.la de Milena Aguda dirigida per Nicole Garcia i protagonitzada per Marion Cotillard, Louis Garrel i el català Alex Bendremühl.

Explica el drama de Gabrielle, una dona d’una familia petita burgesa del camp a qui la seva familia l’obliga a casar-se amb en José, un temporer que treballa a la seva granja agrícola. Per qüestions de salut haurà d’ingressar en un balneari on coneixerà a un tinent ferit de la guerra d’Indoxina.

Cannes Mal de Pierres Marion Cotillard Louis Garrel Alex Bendremühl

Mal de pierres’ és un drama contingut i massa convencional al que li falta ganxo, inspiració i risc que justifiquin la seva inclusió a la competició oficial del festival de cinema més important del món. I al que li sobra un tram final, cop d’efecte inclòs, grotesc que ha provocat les rialles de més d’un en el suposat gran moment revelador i emotiu de la pel.lícula. ‘Mal de pierres’ és, de moment, la pitjor pel.lícula vista a la competició de Canes 2016.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies