No només de les pel.lícules a competició comentades fins ara viu aquest festival. Cannes és una màquina de presentar films que no para a través de qualsevol de la seva mitja dotzena de seccions. Des del nou de Spielberg i tota la seva imaginació (i diners) a òperes primes europees passant pel més nou de noms consolidats de filmografies de tot el món.
Crida l’atenció que fins ara Steven Spielberg no hagués adaptat al cinema a Roald Dahl. El món ple d’imaginació de la literatura de l’autor britànic sembla la base perfecta pel director de E.T. No obstant, això no ha passat fins a la seva pel.lícula número 30, ‘The BFG’ (Mi amigo el gigante).
‘Mi amigo el gigante’ explica primer el descobriment per part d’una nena (Ruby Barnhill) del món dels gegants de la mà del seu amic BFG (magnífic Mark Rylance en versió digitalitzada la mirada del qual transmet una emoció i una bondat porques vegades vistes en intèrprets de carn i ossos) i posteriorment la seva aliança amb la reina d’Anglaterra per salvar el regne.
El film és una fita tècnica inqüestionable. Efectes especials del millor nivell al servei de la imaginació de Roald Dahl i de la capacitat fabuladora de Steven Spielberg. Sense lloc pel lluïment buit o el catàleg dels últims avenços en efectes digitals. Simplement, el que exigeix el material en el que es basa, que ja és molt.
‘Mi amigo el gigante’ té una primera part en la que prima el descriptiu, l’objectiu de la qual és presentar als protagonistes, la nena Sophie i el gegant, i donar a conèixer a l’espectador el món d’aquest, la seva forma de vida i les seves normes. És aquesta una part en la que el relat avança poc i a l’espectador no li queda més remei que sentir-se atrapat en aquest món d’imaginació en un viatge similar al d’una atracció d’un parc Disney al que, per suposat, et convida Spielberg.
És a la segona meitat quan es desencadenen els fets i entra en joc l’acció. Una escalada sorprenent d’events, trepidant i dinàmica des dels salons de Buckingham Palace fins més enllà del mapa.
Spielberg torna a treballar amb John Williams que ha composat per a ‘Mi amigo el gigante’ una de les seves bandes sonores més emotives dels darrers anys. Aquest Spielberg no arriba als moments emotius de les seves grans pel.lícules i pot tenir problemes per trobar el seu públic ideal (massa infantil en alguns moments, massa estàtica en altres), però és una pel.lícula familiar de primer nivell.
Money Monster de Jodie Foster amb George Clooney i Julia Roberts. Estrelles conscienciades, muntatge accelerat i moltes llums de colors en un thriller al pur estil Hollywood amb una crítica al sistema financer i a las empreses de comunicació que es queda molt a la superfície. Presentada fora de concurs.
Neruda de Pablo Larrain (El Club) amb Luis Gnecco, Gael García Bernal. Comença quasi com un thriller dels anys 70 aquesta crònica imaginada sobre la fugida del poeta xilè dels seu país essent ja senador pel partit comunista i la persecució per part d’un policia obsessionat. Però poc a poc, va evolucionant cap a un estrany i estimulant artefacte narratiu en què es barregen el metarelat de ficció centra en les obsessions del perseguidor, la poesia i el gènere policíac. Presentada a la Quinzena de Realitzadors.
Exil de Rithy Panh. Nou treball del director de ‘S-21, la machine de mort Khmère Rouge’ i ‘La imagen perdida’. El director de Cambodja ha presentat a Cannes una nova proposta al voltant dels efectes del règim dels jemers rojos. Partint d’un collage de textos de diversos autors Rithy Panh composa un poema visual sobre l’exili i la pèrdua associada al mateix que convida a la reflexió amb recreacions similars a diorames de gran bellesa. Presentada a Sessió Especial.
L’economie du couple de Joaquim Lafosse amb Bérénice Bejo i Cédric Kahn. El director de ‘Perder la razón’ i ‘Les chevaliers blancs’ explica la manera en què una parella afronta la seva separació després de 15 anys de vida en comú i quan, per raons econòmiques, han de seguir vivint junts. Sense prendre partit per cap de les cònjuges i sense necessitat de cops d’efecte, ni estridències, tot i que no sempre les situacions plantejades al guió funcionen a la pantalla. Presentada a la Quinzena de Realitzadors.
The Disciple de Kirill Serebrennikov. Un adolescent en plena crisi religiosa comença a qüestionar la seva educació i intenta revolucionar les classes a la seva escola a base de cites bíbliques i rebel·lia. Rodada de forma brillant, amb un repartiment inspirat i un crescendo dramàtic impecable però llastrada per un enfrontament entre ciència i religió amb arguments massa elementals. Presentada a Un Certain Regard.
Dogs debut a la direcció de Bogdan Mirica amb Dragos Bucur i Vlad Ivanov. Un jove de ciutat hereta uns terrenys en mig del no res, però quan intenta vendre’ls es troba amb la reticència dels locals. Barreja de western, ‘La caza’ de Carlos Saura i ‘Perros de paja’, Mirica crea una atmosfera tensa, violenta i amoral i sorprèn amb la solidesa i la contundència de la seva narració. Sense cap mena de dubte, un director a seguir en el futur. Presentada a Un Certain Regard.
Grave. Un altre debut prometedor el de la francesa Julia Ducornau. El què al principi sembla ser una comèdia sobre els primers dies d’universitat d’una vegetariana, les seves bromes als novells i les seves festes, es converteix en un film molt més excitant quan comença a fer ús d’elements característics del gènere de terror. Presentada a la Setmana de la Crítica i esperem que a partir d’ara als festivals de terror i/o fantàstic més importants.
Envía una resposta