Amb l’alemanya Maren Ade i el seu ‘Toni Erdmann’ es confirma la bona ratxa dels debutants en el concurs de Canes. De moment 3 de 3. Més divisió d’opinions han causat dos il·lustres veterans: el francès Bruno Dumont amb ‘Ma Loute’ i el coreà Park Chan-wook amb ‘The Handmaiden’
Deu anys després d’haver-se portat a casa el seu segon Gran Premi del Jurat amb ‘Flandres’ i després d’haver triomfat a la televisió amb la seva minisèrie ‘El petit Quinquin’ el 2014, Bruno Dumont torna a la competició del Festival de Canes amb ‘ Ma Loute ‘ i aquesta vegada acompanyat per tres estrelles del cinema francès, Juliette Binoche, que ja va treballar amb el director a’ Camille Claudel 1915 ‘, Fabrice Luchini i Valeria Bruni Tedeschi i els seus ja habituals actors no professionals.
Ambientada el 1910 a la regió Nord de França, ‘Ma Loute’ arrenca amb l’arribada de la família Van Peteghem a la regió a passar les seves vacances estivals i la misteriosa desaparició d’alguns dels seus habitants i visitants i la seva conseqüent investigació policial duta a terme per una parella d’agents que semblen inspirats en Laurel i Hardy. Allà es creuaran amb els Brufort una família local de professió i règim alimentari com a mínim, peculiar.
A ‘Ma Loute’, l’antic professor de filosofia convertit en director de cinema, confirma el seu gir cap a la comèdia absurda i esbojarrada d’ ‘El petit Quinquin’ i el porta encara més enllà. Els Van Peteghem, que interpreten Fabrice Luchini, Valeria Bruni Tedeschi i Juliette Binoche són histriònics, ridículs, extravagants, exagerats i decadents, marcats per generacions de matrimonis de conveniència entre clans familiars. Els Brufort són estoics, impertorbables, immutables i immorals. No importa que Dumont s’hagi passat a la comèdia. Siguin rics o pobres, vells o joves, homes o dones, en el seu cinema continua havent pocs personatges exemplars i virtuosos.
Després de la seva incursió a la televisió, a Dumont se li noten les ganes de fer cinema, de rodar en format scope, de donar protagonisme al paisatge, de compondre enquadraments amb diversos motius i de jugar amb l’enfocament / desenfocament dins el pla.
Dumont recorre contínuament a l’ slapstick , a la comèdia física de cops i caigudes que dominava el cinema de l’època en què està ambientada la pel·lícula, realçat a més pel so que accentua els elements còmics. Però no només l’humor és absurd en ‘Ma Loute’. El món de ‘Ma Loute’ no té regles racionals, ni lògica. És lliure, barroc, recarregat, de vegades carregosa. Però també impredictible, divertit i sorprenent. ‘Ma Loute’ és el reflex deformat d’aquella època a punt d’acabar.
I a les antípodes de l’excés i l’afectació de Dumont estan la humanitat i la naturalitat de ‘Toni Erdmann’ , tercer llarg de l’alemanya Maren Ade, que debuta a la competició de Canes després d’haver guanyat el Gran Premi del Jurat en l’edició de 2009 del Festival de Berlín amb ‘Entre nosaltres’.
‘Toni Erdmann’ és una declaració d’amor d’un pare per la seva filla. El pare és Winfried (Peter Simonischek), un professor de música de prop de 70 anys amb poc a fer a la vida. La filla és Ines (Sandra Hüller), una jove executiva d’una empresa consultora de Berlín que treballa a Bucarest i bolcada al 100% en la seva carrera. I quan Winfried detecta que malgrat el seu èxit professional, alguna cosa falla en la vida de la seva filla decideix entrar en acció.
‘Toni Erdmann’ planteja un gir a les relacions pare i filla. A com seguir complint la funció de pare, quan els fills ja no ho permeten. I és en aquestes circumstàncies on entra en joc el Toni Erdmann que dóna títol al film.
Per a això, el guió, escrit per la pròpia Maren Ade, encadena un seguit de trobades, enfrontaments i successos en els que tot i l’excentricitat de Toni Erdmann i la seva oposició a la racionalitat d’Ines, preval la naturalitat, tant en l’escriptura, com en les interpretacions. A més a evita els subratllats dramàtics o els mecanismes de la narrativa tradicional, no busca l’empatia fàcil de l’espectador amb els seus personatges. Les situacions giren entorn de la relació entre pare i filla, se succeeixen sense que forçosament facin avançar una trama convencional, però a canvi, Ade aconsegueix una estranya autenticitat en les situacions, en què prima la fluïdesa narrativa i un crescendo emotiu lent però imparable que arriba al seu màxim en un final sorprenent i admirable.
El coreà Park Chan-wook va saltar a la primera línia del cinema mundial quan el 2003 es va emportar el Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes amb ‘Old Boy’. En aquesta edició del festival presenta la seva tornada al cinema coreà després de l’aventura americana de ‘Stoker’ amb Nicole Kidman i Mia Wasikowska.
‘The Handmaiden’ , inspirada en la novel·la ‘Falsa Identitat’ de Sarah Waters si bé l’acció es trasllada a la Corea ocupada pels japonesos de la dècada de 1930. El film és un melodrama sobre la relació entre una rica hereva d’origen japonès (Kim Min-hee a la que acabem de veure en les nostres pantalla amb ‘Ahora sí, antes no’) i la seva serventa (la gairebé debutant Kim Tae-ri) i el pla d’aquesta en col·laboració amb un estafador (Ha Jung-woo protagonista de ‘The Chaser’ i ‘The Yellow Sea’) per fer-se amb la seva fortuna. Els decorats, les localitzacions, el vestuari, la fotografia i l’ull de Park Chan-wook contribueixen perquè ‘The Handmaiden’ sigui una pel·lícula d’una bellesa visual tan innegable, com innecessària per buida en molts moments.
El guió s’estructura en tres parts. El tan socorregut recurs de tres parts que corresponen a tres punts de vista de la mateixa història i que aniran revelant informació clau de cara a reinterpretar els fets fins a aquest moment. Un recurs que els guionistes utilitzen merament per jugar a fer avançar l’acció, i obligar a reubicar l’espectador, però que en cap moment aconsegueixen que vagi més enllà.
I hi ha molt d’això a ‘The handmaiden’: una façana molt aparent, una closca molt lluïda, però poc contingut al seu interior. Incloses les seqüències de sexe lèsbic.
Envía una resposta