Al teatre Tívoli de Barcelona Los Vivancos presenten «Nacidos para bailar» un complet espectacle ple de llum i d’ombres.
Els germans Vivancos han despertat la il•lusió d’un públic entregat a veure quelcom particular. Música metal i simfònica, humor, arts marcials, coreografies corals, acrobàcies… i és que el talent innegable d’aquests artistes va més enllà dels paràmetres establerts per al zapateao. Ells, com ningú, són capaços de dotar d’un segell particular el seu art, traspassant fronteres i els convencionalismes establerts per al flamenc. Però hom surt amb el cor dividit. Amb la sensació d’haver vist quelcom únic però també d’haver assistit a un conjunt de despropòsits estètics. Un espectacle curull d’una qualitat artística inqüestionable però amb una posada en escena que en desvirtua el resultat final.
L’espectacle està concebut amb una sèrie de coreografies corals on el zapateao comparteix espai amb una música eixordadora. D’entre tots els excessos, dos desllueixen un espectacle que no deixa ningú indiferent. Per una banda, unes sobreres ínfules toreres que projecten una càrrega de testosterona innecessària per reclamar els aplaudiments del públic. De l’altra, la quantitat de decibels que emeten unes versions (millorables segons el meu gust) de l’Orquestra Simfònica de Budapest sintetitzades en un escreix de soroll que en desvirtua l’objectiu dansaire i impedeix escoltar el repicar de les botes contra el terra. És per això que cal esperar als números individuals per a deixar-se sorprendre i gaudir del que aquests artistes, en majúscules, són capaços d’oferir. Aquí sí, el talent i la màgia, despullada d’excessos, permet copsar i traspassar aquesta volta de caragol i aquells matisos que fan dels Vivancos una etiqueta única i original. Però els Vivancos ofereixen un espectacle musical on són capaços de demostrar un ampli ventall d’habilitats. I en aquest sentit, hom troba a faltar una major projecció dels seus dots instrumentals. Sens dubte, un dels millors moments de la nit apareix amb un número d’extrema complexitat d’execució darrera d’un violoncel elèctric.
Nacidos para bailar esdevé, en la pràctica, una corrúa d’esquetxos sobre música, ball i coreografies impossibles de flamenc-fusió on la il•luminació es converteix en el detall tècnic més destacable. Un treballat i original joc de llums que enlluerna els espectadors i que, fins i tot, és capaç de crear uns efectes visuals i poètics corprenedors. Un espectacle coral i diferent, que entreté i que deixa a l’ambient una aroma a testosterona talentosa. Nacidos para bailar, sí. Però no pas per a escollir la música, ni un fil argumental, ni per a crear una posada en escena més sòbria que excel•liria, sense cap mena de dubtes, unes virtuts i un talent inqüestionables. Un espectacle, en definitiva, al que certa cohesió escènica vestiria d’elegància el potencial artístic d’un adolescent descontrolat.
Envía una resposta