El desenvolupament de les operacions militars ha canviat considerablement en els darrers anys. Els avenços tecnològics permeten portar a terme guerres a distància: drons, pantalles, mòbils, connexió constant amb qualsevol racó del planeta. La guerra a distància, on line, però amb clares conseqüències a la realitat. ‘Espías desde el cielo’ de Gavin Hood pretén explicar una crònica realista de la guerra amb el terrorisme a l’actualitat, però no és un altre cosa que propaganda militar que justifica els actes bèl·lics de les potències occidentals.
En el cas d’aquesta pel·lícula l’acció es desenvolupa a un barri pobre de Nairobi, a Kenia. Utilitzant un sistema de vigilància que combina agents locals a terra i drons nord-americans a l’aire, els alts comandaments militars i polítics del Regne Unit dirigeixen una operació que persegueix eliminar a dos dels terroristes islàmics més buscats pel govern anglès. Quan la responsable tècnica de l’operació, la coronel britànica Katherine Powell, confirma la identitat dels terroristes i es disposen a acabar amb ells amb un míssil, el pilot encarregat d’executar l’acció, dins un centre d’operacions a Las Vegas, descobreix a la seva pantalla la presència a escassos metres de l’objectiu d’una nena venent pa. Això provoca debats i discussions entre les autoritats britàniques sobre la conveniència de llançar el míssil i les implicacions morals, legals i propagandístiques. El guió planteja si es preferible un número “controlat” de víctimes civils o posar en risc davant un atemptat suïcida a tot el món per evitar els danys col·laterals.
El conflicte és clar i la pel·lícula compta amb elements interessats per oferir una necessària crítica contra l’anomena guerra preventiva contra el terrorisme. Però, en lloc d’això, Espías desde el cielo es propaganda militar per a justificar les guerres preventives a qualsevol preu. Els altres són els dolents i s’ha d’acabar amb ells a qualsevol preu, encara que sigui sacrificant vides innocents. Els personatges són plans, unidimensionals, al servei de la tesi del film, i com sol passar en aquest tipus de cintes propagandístiques, els antagonistes queden difuminats per abstraccions genèriques.
La pel·lícula té un to seriós, rigorós, tret d’alguns moments en els que s’opta per un absurd humor o per dibuixar tímidament alguns detalls suposadament graciosos o irònics, amb l’objectiu de justificar algunes accions. Obviant el seu contingut pamfletari, el major èxit de la cinta és l’actuació dels seus principals intèrprets, en especial Helen Mirren, en el seu paper de militar al comandament de l’operació. També destaca Alan Rickman, amb la seva darrera aparició en pantalla, en el seu paper de general britànic amb certa impaciència davant la problemàtica. La seva interpretació, no obstant, es veu perjudicada per uns diàlegs afectats i inversemblants.
Seria injust no reconèixer que el cineasta d’origen sud-africà Gavin Hood, autor de l’oscaritzada Tsotsi (2005) i de les fallides X-Men orígenes: Lobezno (2009) y El juego de Ender (2013), realitza un bon treball des de el punt de vista tècnic i la tensió i incertesa progressen adequadament, atrapant la nostra atenció fins al final. A més, davant la tendència imperant en els thrillers actuals d’estirar les trames, la pel·lícula dura el que la història requereix, no s’allarga innecessàriament.
Una llàstima, en fi, que s’utilitzi novament el cinema per a fer propaganda bèl·lica des d’un punt de vista tant discutible. En lloc d’exposar la ignomínia de tot conflicte armat o reflexionar sobre la deshumanització d’alguns avenços tecnològics, Espías desde el cielo exposa l’excusa del “mal menor”: el sacrifici de les vides innocents a canvi de la destrucció d’objectius militars. En nom de la seguretat nacional, actes criminals. Enlloc de cinema, manipulació.
Envía una resposta