Dos antics triomfadors d’Un Certain Regard, el romanès Cristi Puiu amb ‘La mort del senyor Lazarescu’ el 2005 i el francès Alain Guiraudie amb ‘El desconegut del llac’ el 2013, s’han estrenat en la competició gran del Festival de Cannes amb ‘ Sieranevada ‘i’ Rester vertical ‘respectivament. Al costat d’ells el gran veterà de la competició, el britànic Ken Loach a la seva 15a participació, ha presentat ‘I, Daniel Blake’.
Puiu basa gran part de les seves gairebé 3 hores de durada del seu ‘Sieranevada’ en els rituals. Segons el costum romanesa als 40 dies de la mort d’una persona, els seus familiars i amics es tornen a reunir per commemorar-ho. I encara que el títol jugui a despistar, això és precisament el que compta ‘Sieranevada’.
Després d’una arrencada en la que es presenta a la parella protagonista amb els seus problemes del dia a dia, Puiu tanca a l’espectador durant més de dues hores en un apartament de Bucarest amb tota la família del mort en una variant sorneguera i bastant fosca de la tradicional comèdia de portes associada normalment al vodevil.
Com en tota reunió familiar que es preï, no triguen a sorgir els conflictes, les diferents visions, els records i la discussions, des del més global, com les teories conspiranoiques sobre l’atemptat de les Torres Bessones, al més íntim, part dels conflictes els genera les infidelitats conjugals d’un dels membres de la família, passant per la política romanesa, el passat comunista i el seu llegat.
Els membres de la família es mouen per la casa, entren i surten de les habitacions, obren i tanquen portes, interrompen o abandonen converses al ritme marcat pel ritual de la celebració, mentre són observats i seguits en la distància per una càmera gairebé sempre fixa i a l’altura dels ulls en un treball de planificació, posada en escena i so extraordinari que s’hauria de situar ja a Puiu entre els candidats a la millor direcció.
Una altra de les incorporacions més estimulants a priori de la competició d’aquesta edició era ‘ Rester vertical’, el nou treball d’Alain Guiraudie, guanyador del premi al millor director de la secció Un Certain Regard del 2013 per ‘El desconegut del llac’. I a ‘Rester vertical’ segueixen gran part dels seus elements característics: rodatge en exteriors en els quals la naturalesa cobra una gran importància, ‘plans genitals’, escenes de sexe sense embuts, el joc entre gèneres cinematogràfics sense complexos … i es confirma la capacitat narradora del director gal.
A ‘Rester vertical’, un guionista en ple bloqueig artístic decideix escapar-se al camp a la recerca d’inspiració. I allà coneixerà una pastora que entre passejades pel camp, converses sobre llops i alguna cosa més, acabarà sent la mare del seu fill. Guiraudie dóna a la seva història en molts moments el tractament d’un conte pastoral amb el seu cavaller, la seva pastora, el seu ogre, el seu castell, el seu bosc, el seu pantà, els seus llops amenaçadors, la seva bruixa … una mena de realisme màgic a la francesa en el que es barregen i entren en conflicte el campestre i l’urbà, el físic i l’intel·lectual, la tradició i la modernitat i que li donen a la seva pel·lícula gran part de la seva singularitat.
‘Rester vertical’ està plena d’idees suggerents, Guiraudie crea un grapat de moments inoblidables resolts amb gran brillantor, però també li pesen certes obvietats i lectures polítiques que no acaben d’encaixar del tot.
I per compensar la presència d’aquests novells en la competició, s’ha presentat a la competició ‘I, Daniel Blake’, la quinzena pel·lícula de Ken Loach que competeix per la Palma d’Or, premi que va guanyar fa 10 anys amb ‘El vent que agita l’ordi ‘.
Amb ‘I, Daniel Blake’ el director britànic torna al cinema de denúncia social que en els darrers anys semblava haver oblidat. Aquesta vegada el blanc de la seva crítica són els serveis socials britànics i en concret la seva burocràcia i deshumanització degudes en gran part a la seva privatització via subcontractacions.
‘I, Daniel Blake’ és d’aquelles pel·lícules que si bé un pugui estar-hi d’acord amb el seu missatge i comparteix amb els seus autors la denúncia, les formes cinematogràfiques elegides pels seus autors semblen més qüestionables.
El tractament que el director britànic dóna a la història d’un fuster al qual el seu metge particular encara no li dóna l’alta per poder treballar després d’un atac al cor, però que tampoc té dret a subsidi perquè segons les taules de l’empresa subcontractada per gestionar- no compleix amb els requisits és maniqueu (l’individu per definició és bo, les institucions també per definició, perverses), condescendent (prima el sentimentalisme davant de la denúncia enèrgica) i simplista (si aquestes malvades institucions existeixen és perquè algú elegit democràticament el qual ha decidit que existeixin). Una pel·lícula sobre la baralla de l’individu contra el sistema que suposadament ha de ajudar-lo en el que sembla prevaler més que l’espectador senti pena pels personatges que empatia.
Envía una resposta