“La bruja” no és una cinta de terror a l’ús, no pretén ser aquest entreteniment lleuger i passatger estructurat a força de passatges a cadascú més retorçat per donar l’estocada final en una orgia de triperia o similar. Tot aquell que vagi buscant alguna cosa semblant, o esperi trobar-se al típic grup que cau un darrere d’un altre per l’ens de torn o el desequilibrat del lloc, que s’allunyi immediatament.
Una família de colons abandona una congregació en la Nova Anglaterra de 1630, establint la seva llar, allunyats de la civilització. La desaparició d’un membre de la família començarà a detonar una sèrie de successos aparentment obra del maligne.
Sota aquest escenari, Robert Eggers presenta una cinta de terror sòbria en la qual preval la tensió, el suspens i una història construïda sobre les bases d’aquesta radical i puritana creença cristiana, acompanyada de macabres pinzellades que representen el culte sobre la bruixeria en una forma bastant allunyada dels tòpics més representatius.
Aquests elements, units a la idiosincràsia de l’ésser humà i a aquests petits centelleigs de maldat i rebel·lia que afloren en aquestes retingudes voluntats, converteixen a “La bruja” en una interessantíssima proposta dins del gènere de terror que combina de manera magistral certs elements sobrenaturals amb el folklore més conservador.
Aquesta combinació provoca aquesta sensació en l’espectador barreja de tensió i terror tant per aquesta part més fosca de la història com per les reaccions d’una societat tan sotmesa a les voluntats de Déu.
Però si la cinta funciona, és en gran part gràcies al grandíssim treball de tots i cadascun dels seus protagonistes, començant pel cap de família, interpretat per un magnífic Ralph Ineson, que transmet a la perfecció aquesta lluita patriarcal per mantenir a la seva família en un entorn que a poc a poc consumeix les seves forces, fins als joves Anya Taylor-Joy i Harvey Scrimshaw com Thomasin i Caleb, en una representació que ens mostra certs elements foscos i punts de rebel·lia que ens fan reflexionar sobre com es gesten, en definitiva, determinades creences degut, al cap i a la fi, als propis actes de l’ésser humà.
Envía una resposta