‘Café Society’ és la tercera pel.lícula de Woody Allen, després de ‘Un final made in Hollywood’ al 2002 i ‘Midnight in Paris’ al 2011, a la que el Festival de Cannes convida a l‘aparador que suposa inaugurar el festival de cinema més important del món. I Woody, a la vegada, els ofereix una pel.lícula atractiva per gran part dels cinèfils de tot el món (les últimes pelis encarregades d’inaugurar el festival tenien interès sobretot pel mercat francès) i estrelles de Hollywood per la catifa vermella, que el glamour a Cannes compta. I molt. Una combinació amb la que guanyen tots.
Protagonitzada per Jesse Eisenberg i Kristen Stewart i amb la veu en off del propi Woody Allen exercint de narrador, ‘Café Society’ ens trasllada al Hollywood dels anys 30, amb les seves estrelles de cinema convertides en peces d’una maquinaria i els seus executius només preocupats dels resultats de taquilla, i posteriorment a Nova York, amb els seus gàngsters, els seus polítics, els seus empresaris, les seves models i, també, la seva ‘típica’ família jueva. Típica, almenys segons els estàndards del cinema de Woody Allen.
Eisenberg interpreta a Bobby, un jove jueu del Bronx, l’ambició del qual i la pressió de la seva mare, una molt divertida Jeannie Berlin, el porten a Hollywood amb el seu tiet, un destacat executiu de la industria del cine encarnat per Steve Carell. Allà coneixerà a la seva ajudant, Vonnie, paper interpretat per Kristen Stewart, l’element menys inspirat d’un gran repartiment, i entre ells sorgirà l’amor.
Recolzat en uns diàlegs enginyosos, un ritme trepidant i unes transicions entre seqüències fluides, el que arrenca com una comèdia romàntica lleugera i divertida, un embolic amorós basat principalment en el què els personatges no coneixen de la realitat, però l’espectador sí, es va tornant melancòlica i agredolça a mida que els personatges van prenent consciència dels efectes de les seves decisions i es queden encallats intentant viure el seu present, però enyorant el que hagués pogut ser. Com diu el personatge que interpreta Eisenberg a la pel.lícula, la vida és una comèdia escrita per un sàdic.
‘Café Society’ és la primera col.laboració entre Woody Allen i el veterà director de fotografia italià Vittorio Storaro (guanyador de 3 Oscar per ‘Apocalypse Now’, ‘Rojos’ i ‘El último emperador’) i també¡ la primera vegada que els dos roden en digital. I vist el resultat, seria desitjable que repetissin l’experiència. Per una banda, a la pel.lícula li senten de meravella els diferents tractaments de la llum i els colors al llarg del film: llum hivernal i colors poc saturats per les imatges del Bronx, estiu i colors càlids per la part de Hollywood i molta brillantor i colors vius per les seqüències del club a la seva tornada a Nova York. I per altra banda, la precisió dels enquadraments i l’elegància dels moviments de càmera, poc habituals al cinema del director novaiorquès. Això unit a l’exquisit disseny de producció del seu col.laborador habitual, Santo Loquasto, aconsegueix que ‘Café Society’ tingui una entitat visual molt més refinada del què sol ser costum al cinema de Woody Allen.
A aquestes alçades no esperem que Woody Allen arrisqui massa. I a ‘Café Society’ no ho fa. Però sí aconsegueix perfeccionar la seva fórmula, per a conformar la seva pel.lícula més rodona dels últims anys, tant narrativa com visualment.
Envía una resposta