Tal com un déu sense atributs, o potser com un home amagat dins d’un armari, Millás es fon amb el buit i documenta, a la seva última novel·la, una realitat incompleta sobre la soledat – una història de fantasmes corporis i de cossos invisibles.
Passa amb freqüència amb les darreres estrenes cinematogràfiques que, a partir d’una bona ocurrència i quatre o cinc escenes ben pensades, s’aconsegueix que l’espectador gaudeixi d’un primera mitja hora agradable i acumuli, al llarg d’aquest tram inicial, l’energia necessària per suportar la resta de la pel·lícula, resolta generalment amb menor perícia, si no directament amb una desgana evident. Sembla en aquell punt que tothom, fins i tot l’espectador, comenci a pensar ja en el proper film. També Millás acostuma a organitzar les seves novel·les a partir d’una troballa formal o d’una originalitat que crida d’entrada l’atenció, però al revés del que passa amb aquelles pel·lícules (i amb molts altres aspectes de la realitat contemporània), aquestes arrenquen el vol just quan el lector creu saber de què anirà la cosa i es disposa, ja, a treure el mòbil de la butxaca. Superats aquells impetuosos trenta minuts, la lectura dels seus textos s’enfosqueix, i aquell ja és un punt de no retorn.
Un home, de nom Damián, fuig del vigilant de seguretat d’un mercat improvisat i acaba a l’interior d’un armari de tres portes. S’hi manté ocult i al seu interior es trasllada -el traslladen- fins a un xalet de tres habitacions als afores de Madrid. Allà hi viuen els nous propietaris del moble en qüestió, un matrimoni de mitjana edat i la seva filla adolescent. A l’atur i sumit en un imparable procés de desarrelament personal, el Damián opta per romandre al seu amagatall i, com un fantasma (o un espia o un escriptor), es desmaterialitza i abraça com a única realitat allò que li és aliè. És el mateix que posa en pràctica Millás, qui, a fi de subratllar aquesta voluntat de desaparèixer, organitza una intricada successió d’ocultacions que dilueixen la marca d’autoria alhora que en reforcen l’element oníric, autèntic espai de confort de l’escriptor. Ho aconsegueix en aquesta ocasió amb més encert que altres vegades, partint de la perspicàcia i d’una comicitat sempre esmorteïda i obrint la porta a una trama que es desplaça, amb aparent naturalitat, cap a territoris recòndits i estranys.
Si a La mujer loca, la seva anterior novel·la, Millás ens feia fluctuar entre la ficció i la realitat, opta aquí per situar-nos en un espai buit a mig camí entre allò real i allò imaginable, entre el que és possible i el que és pensable, entre allò que separa la línia horitzontal d’una suposada realitat discernible i l’espiral (o espirals) discontinu(s) que instaura la ment en l’inesgotable (i esgotador) projecte de cerca de sentit. Damián troba el seu particular interlocutor en el presentador d’un delirant i fantasiós programa televisiu, i és a ell a qui explica la seva història, a ell i a nosaltres; potser també al mateix Millás, qui, situat a la platea y camuflat entre el públic, ocupa un seient a l’última fila per evitar delatar-se. No gosa ni tan sols treure’s el mòbil de la butxaca.
Envía una resposta