El olivo
7Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
7.0

El conte comença amb un home gran que es dirigeix, afligit, cap a un extens camp d’oliveres en el Maestrat. El desconsol de l’avi es deu a l’arbre que ja no hi és allà: una olivera mil·lenària que havia cuidat tota la seva vida i que la seva família va vendre a una multinacional en contra de la seva voluntat. Després del documental ‘En tierra extraña’ (2014), la directora Icíar Bollaín torna amb una metafòrica faula sobre la crisi de valors de la nostra societat, l’especulació amb els nostres béns i les conseqüències de la crisi.

Tota història te una protagonista i en aquesta es diu Alma i és la neta d’aquest home derrotat. Veient el pobre estat del seu avi, Alma decideix emprendre una empresa impossible: trobar la seva monumental olivera, replantat en algun lloc d’Europa, i portar-la de tornada. Amb aquest objectiu, s’embarca en un improvisat viatge amb el seu oncle, un pobre diable arruïnat per la crisi, i el seu company de feina. Així, en el seu segment central, El olivo es converteix en una road movie inversemblant, quasi una “quixotada” que suposa una bona lectura de l’Espanya d’avui.

Escrit per Paul Laverty, parella de Bollaín, amb qui també va escriure También la lluvia al 2010, i guionista habitual del director britànic Ken Loach, el guió és el principal actiu del film. Laverty va trobar a la història dels milers d’oliveres ancestrals que eren arrencades de la terra i venudes i traslladades a jardins particulars i grans empreses la metàfora de la voracitat del neoliberalisme actual, de l’espoli que ha viscut Espanya amb el boom immobiliari, de la devastació del nostre patrimoni cultural i paisatgístic i de la crisi econòmica. El olivo, no obstant, no és una pel·lícula denúncia sinó, com ho he definit a l’inici, un conte, una petita història que serveix per exemplificar un estat de la qüestió. No es desenvolupa a través d’un to reivindicatiu sinó amb un accent emotiu i una saludable dosis d’humor. Més que centrar-se amb la injustícia s’ajusta a la descripció d’uns personatges, perdedors tots, i a una situació, la crisi que ha deixat darrera seu un paisatge natural i familiar ruïnós.

El olivo

La perícia de Bollaín a la direcció d’actors ja havia quedat demostrada amb anteriors treballs, com a Te doy mis ojos (2003) o Mataharis (2007), i aquí torna a obtenir unes interpretacions magnífiques que doten als personatges principals, Alma i el seu oncle, el Alcachofa, de complexitat i contrastos. La interpretació d’Anna Castillo, vista a Blog (Elena Trapé, 2010), del difícil personatge protagonista, una jove en guerra amb sí mateixa i amb els demés, és brillant. Aconsegueix transmetre els alts i baixos del seu personatge, la seva força, ràbia i a la vegada la seva tendresa. Al seu costat, la interpretació de Javier Gutiérrez, en el seu paper de perdedor que paga els plats trencats de la crisi, és antològica i hauria de veure’s recompensada amb una nominació als Goya (premi que ja va guanyar fa un parell d’anys amb la magnífica La isla mínima). Capaç d’emocionar-nos i fer-nos riure a la mateixa escena, protagonitza alguns dels millors moments i diàlegs de la pel·lícula i la seva química amb Anna és evident.

No obstant, hi ha que assenyalar algunes insuficiències del film que minven parcialment el resultat final. Per una part, la resta de personatges estan esbossats amb traços grossos i, com en el cas del pare d’Alma, amb una visió maniquea. Bollaín pren partit per uns personatges en contra d’uns altres, sense equilibrar els punts de vista i cau, en ocasions, en biaixos injustificats. Per altre, algunes accions resulten forçades o inversemblants, així com un cert “bonisme” recorre tota la cinta. I en última instància es troba a faltar una conclusió de major substància de la trama de l’olivera.

Malgrat les seves carències, a una època d’entreteniments plans, aquest film funciona a diferents nivells i posa en valor les nostres arrels, la nostra comunitat i el nostre patrimoni. El olivo és una pel·lícula optimista, plena de vida i a favor de lluitar pel que creiem. Alma no es conforma i, amb la seva aventura, es mou i mou coses, mobilitza el seu entorn i obre i tanca ferides. Un necessari cant al moviment i a la mobilització, enfront a l’immobilisme que pretén el poder i els adlàters.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies