Un artista de circ negre utilitzat durant anys com a objecte exòtic entaula amistat amb un pallasso blanc. Així, junts formaran una companyia i crearan al famós pallasso francès Chocolat.
Omar Sy (Intocable) s’està convertint a poc a poc en la musa del cinema francès. I una musa cada cop menys interessant, fent sempre una variació d’un mateix personatge: el pobre home negre a qui ajuda un home blanc i aconsegueix ser una persona millor en tots els sentits. Vist i racista, sí, però quelcom que funciona, també.
En aquest cas, ell és un artista de circ a qui sempre han utilitzat simplement per espantar i fer riure a causa de l’exotisme que representa com artista negre. Però la seva vida canvia quan coneix al pallasso George Foottit (James Thierrée), amb qui formen un duo centrat en un pallasso blanc autoritari i un pallasso negre que s’emporta sempre totes les culpes. Així, el 1886, Rafael Padilla es converteix en el primer artista negre de l’escena francesa.
I així també, la qualificació “francesa” serveix perfectament per acompanyar a la paraula “pel·lícula”: Chocolat no és més que un d’aquests blockbusters francesos naturalistes tan de moda aquests últims anys (i quasi sempre protagonitzats per Omar Sy). No faltarà l’eslògan “Más de un millón de espectadores en Francia” per tal de convèncer al públic que aquest és un esdeveniment imperdible. Però no es deixin enganyar, aquest film no és una altra cosa que un típic guió que sembla escrit per Albert Espinosa, destinat a homes blancs heterosexuals de classe alta que vulguin pensar que les coses van bé perquè els blancs han tornat a ajudar als negres. Això sí, sempre amb l’estil d’Albert Espinosa: tractar a qualsevol que no sigui un membre del seu target com un simple acompanyant o algú qui necessita ser salvat.
I, per favor, no malentenguin aquesta crítica, la pel·lícula com a tal no és dolenta. És visible, entretinguda i amena; la història que explica és interessant i és un producte fàcil de pair. Però no és una cosa que no hàgim vist mai, no ho busca i ni s’hi esforça. Busca agradar a qui vol, caigui qui caigui. I això, a alguns, ja els cansa.
Vagin a veure-la, sota les advertències que els he donat sobre el que es trobaran. Avorrir-se, no s’avorriran. Per un diumenge a la tarda quan no hi hagi res més, no és una mala decisió. L’únic problema és la falta de transformació, millora o evolució.
Envía una resposta