Tot el que estimem ho convertim en ficció. La ficció com antídot davant el buit existencial és la recepta vital de la protagonista de ‘Romance en Tokyo’ (‘La novia de Tokyo’ al títol original), pel·lícula belga dirigida per Stefan Liberski que parteix de la novel·la ‘Ni de Eva ni de Adán’ d’ Amélie Nothomb per elaborar, sota l’aparença de lleugera comèdia romàntica, una reflexió sobre les dificultats en la construcció de la nostra identitat.
L’exitosa obra de l’escriptora belga Amélie Nothomb s’ha edificat en bona part amb el seu personatge-narrador, fet a imatge i semblança de si mateixa, fil conductor d’algunes obres de caràcter, presumptament, autobiogràfic. Nothomb, degut al treball del seu pare, diplomàtic de Bèlgica, va néixer a Japó i va viure durant la seva infància i adolescència a nombrosos països. Després de llicenciar-se en filologia romànica tornà a Tokyo, a finals dels vuitanta, amb el somni de dedicar-se a la literatura, la seva gran passió. Posteriorment, a Ni de Eva ni de Adán (2007), publicada aquí a Anagrama, va rememorar algunes de les experiències viscudes a Japó, en especial les referides a una còmica història d’amor.
D’aquesta forma, Romance en Tokyo s’inicia amb una jove de vint anys (interpretada per Pauline Etienne) que somia amb ser escriptora i que retorna al seu país natal buscant les seves arrels. Allà coneix a Rinri (Taichi Inoue), un japonès de classe acomodada amant de la cultura francesa. El seu romanç li permetrà a Amélie conèixer des de dins la cultura japonesa i, sobretot, a si mateixa. En aquest sentit, un dels aspectes més interessants d’aquest film és el dibuix de l’arc de transformació de la protagonista. La jovial Amélie arriba a Tokyo portada per les seves fantasies: té una visió idíl·lica de Japó, deformada per l’amor que sent cap a la seva cultura i bellesa. La peripècia amb l’amant japonès li farà donar-se compte que la realitat és molt diferent i que no acaba de trobar el seu lloc.
Un dels aspectes més destacables és la interpretació que ofereix la jove Pauline Etienne. L’actriu belga transmet amb encert sensibilitat, innocència i fragilitat. No obstant, el seu paper recorda massa a una altra somiadora Amélie, la interpretada per la gran Audrey Tautou a la pel·lícula de Jean-Pierre Jeunet. En efecte, Stefan Liberski recorre a la recognoscible “estètica Poulain”: to naif, optimista veu en off, fotografia colorista, fantasiosos gags i metàfores visuals. El problema és que Romance en Tokyo arriba bastant tard i amb sensació de déjà vu: fa 15 anys que es va estrenar Amélie i durant aquest temps s’han succeït les nombroses pel·lícules influïdes per ella. Al igual que a la seva protagonista, Romance en Tokyo, amb el seu aire desenfadat, es deixa veure però li falta personalitat per a fer-se distintiva.
La posada en escena de Liberski resulta bastant monòtona, tret d’algunes escenes aconseguides. El seu guió, un apropament light a la novel·la que adapta, dibuixa uns personatges secundaris plans, especialment els referents al jove japonès i el seus pares, bastant estereotipats; encara que enllaça amb encert situacions peculiars realment divertides, gràcies a la contraposició d’estils de vida de la parella. La veu en off és, a gran part del metratge, bastant reiterativa, i la cinta va perdent interès per la falta d’un ritme més àgil. En tot cas, la banda sonora, realitzada per Casimir Liberski, fill del director, defineix perfectament les intencions dels film, amb les seves melodies alegres però contingudes.
Romance en Tokyo és una pel·lícula senzilla que explica una clàssica història de cerca de la identitat i creixement personal, com també explica un altra pel·lícula de parla francesa amb la que coincideix a la cartellera: Los recuerdos. En aquest cas, a través de la mirada occidental d’Amélie seguim agradablement la trobada entre dos cultures, la seva passió i confrontació. Un esquemàtic fals estudi antropològic però, abans de res, una amable proposta per satisfer a tots els seguidors de les comèdies romàntiques.
Envía una resposta