Amb text d’Emilio Hernández i direcció de Magüi Mira, arriba al Romea César & Cleopatra, una reflexió sobre el poder, la seducció i sobre com passen a la història els fets del passat.
César i Cleopatra es retroben al 2016 als llimbs de l’eternitat. Fa més de 200 anys que no es retrobaven, i aprofiten l’avinentesa per fer memòria de la seva relació amb la perspectiva que els dóna el pas del temps. Aquesta és la proposta que ens presenta l’autor Emilio Hernández. Una idea original que podia semblar interessant d’entrada, però que al meu entendre resulta fallida en la posada en escena. I és una llàstima, perquè els actors ho fan bé, però hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar.
D’entrada, l’escenografia: és austera fins a la pobresa i deixa els personatges massa nus a escena, massa vulnerables. La disposició dels actors dalt de l’escenari tampoc no ajuda, no facilita que el públic pugui gaudir de l’espectacle, d’entrada perquè quan els actors que fan de César i Cleopatra joves (Ernesto Arias i Carolina Yuste) estan als extrems de l’escenari, el públic dels extrems (almenys a platea), no els veu. Això desconcerta una mica i tindria fàcil solució, donat que el fet que estiguin en aquesta posició i no en qualsevol altre no és rellevant per a l’espectacle.
Tant Ángela Molina com Emilio Gutiérrez Caba com a Cleopatra i César estan molt bé, res a retreure a les actuacions (els joves també defensen bé el seu paper, més minso, especialment Carolina Yuste), però en certa manera, el text es fa pesat (per repetitiu o monòton) malgrat moments irònics i divertits entre els César i Cleopatra del llimb.
Les reflexions sobre el poder, el paper de la dona a l’antiguetat i com passen els fets a la història (sempre parlen els qui guanyen i els historiadors no són imparcials) semblen moltes d’elles obvietats, i tampoc no entenc (ni agraeixo, en aquest cas) els moments musicals de l’obra, sinó és que fossin per emplenar. El fet que per explicar la història haguem de fer un repàs ràpid però exhaustiu a la biografia dels personatges no ajuda a la fluïdesa dels diàlegs, tampoc.
I malgrat la falta de dinamisme de l’espectacle, m’ha agradat veure a Ángela Molina a escena, especialment, i repeteixo que tant ella com Emilio Gutiérrez Caba estan més que correctes. Però la història i l’adaptació no m’han enganxat gens.
Envía una resposta