Victor Frankenstein
4Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Segurament això de començar parlant sobre l’innecessari de versions i remakes, més quan és per fer una nova pel.lícula que no arriba ni de lluny a l’alçada de les seves predecesores, soni ja a disc ratllat. Però com alguns productors, directors i guionistes no es donen per aludits, sembla que caldrà tornar-hi. La darrera víctima és la novel.la de Mary Shelley sobre Victor Frankenstein i la seva criatura.

Paul McGuigan és qui dirigeix aquesta “Victor Frankenstein” que no només es centra en el científic obsessionat amb crear vida sino també en el seu ajudant. Igor (Daniel Radcliffe) és un geperut que malviu en un circ on és maltractat i menyspreat. La casualitat farà que Frankenstein (James McAvoy) es creui al seu camí i l’alliberi. Després de curar la seva deformitat, els dos es convertiran en companys de laboratori en un projecte que pretén dotar de vida una criatura feta a partir de parts de cadàvers d’animals. Aquest serà el primer pas cap a un projecte encara major de crear un ésser humà, animats per un jove adinerat (Freddie Fox) amb fosques intencions. Les implicacions morals del projecte faran sorgir discrepancies entre Frankenstein i Igor, especialment quan aquest s’enamora de Lorelei (Jessica Brown Findlay) i els dos són assetjats per un policia (Daniel Mays) que veu en l’experiment l’obra del diable.

Resumint, la part que ja sabem, ja l’hem vista a altres pel.lícules molt millors sobre el personatge. I les que no coneixiem, i que aquí s’introdueixen amb ànim de donar un nou aire a la història, acaben sent sobrants, discordants o directament ridícules parts del refregit que és el resultat final.

Victor Frankenstein Jams MacAvoy

Per començar hi ha el pobre Igor, a qui aquí es vol donar un protagonisme que no ha tingut en massa produccions (i de qui sempre ens quedarem amb la divertida versió encarnada per Marty Feldman al film de Mel Brooks). Daniel Radcliffe no acaba de sortir-se dels tòpics, ni de la seva cara de perdut, ni aconseguir que empatitzem amb el personatge que hauria de ser el contrapunt racional. Però el principal problema és que al costat li posen una versió hiperhistriónica de Frankenstein que amb la seva exagerada performance es menja qualsevol subtilesa que podés tenir el film. En la seva intenció de reflectir la bogeria del doctor, James McAvoy es passa de frenada i aborda la majoria d’escenes com si anés col.locat d’unes quantes substàncies estupefaents. Els seus gestos i declamacions són tant exagerats que quan intenta posar cara d’apenat i explicar-nos les raons que l’han portat fins allà, ja no convencen al respectable.

Igual de deslluides i poc convicents són les trames al voltant dels altres personatges secundaris. Una història d’amor sosa i forçada, un magnat que ja està planificant exèrcits d’homes no morts abans que resuciti el primer mico, i un policia obsessionat amb Déu que deixa anar els seus diàlegs amb el poc convenciment de qui llegeix la guia telefònica.

Amb uns personatges i linies argumentals fallits, potser el més destacable del film és la seva ambientació victoriana i d’aires gòtics, junt amb un ritme que fa que no sigui avorrida. Però al final tot plegat acaba resultant un símil del que explica: un poti poti de pesos morts, recosits sense gràcia i incapaços de formar un conjunt coherent i amb ànima.

Així que amb quasi ja una trentena de revisions de la història de Frankenstein, no aniria sent hora de deixar descansar la criatura en pau i pensar en coses noves?

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies