A teatro con Eduardo
10Valoració

Hi ha obres de teatre que, només veient-ne una fotografia, només flairant-ne l’atmosfera, saps que t’impactaran.

Sóc al vestíbul del Teatre Lliure. Un somriure furtiu se m’insinua als llavis sense que en pugui comprendre conscientment el significat. Alguna cosa és a punt de passar. Adquireixo l’entrada amb expectació, però lluny de l’escepticisme que sol envoltar les tries culturals avui dia. Les vísceres testimonien el meu aplom. Sóc davant d’una aposta segura. El repartiment parla per sí sol, reconfortant la raó amb un inqüestionable segell de qualitat: Jordi Bosch, Ramon Madaula, Francesca Piñon… i Lluís Pasqual al timó. Però no és la raó la que em fa caminar gairebé amb pressa fins l’interior de la sala i buscar ràpidament la meva localitat. És quelcom més. Un xiuxiueig inconscient, una etèria intuïció.

“Ara compartiré amb vostè el meu tercer ull i podrà veure tots els experiments, totes les realitats alhora.” Aquestes paraules ressonaran en mi en un futur molt proper. Però encara no. Encara no conec el professor Marvuglia ni el joc que porta jugant-se des de l’inici dels temps, encara no comprenc la subjectivitat del propi temps ni les imatges i sensacions que conformen el món que ens envolta. L’obra encara no ha començat. O potser sí.

L’escenari és pràcticament buit. Algunes gandules i cadires blanques aquí i allà (exposant clarament que el qüid de la qüestió es trobarà en els personatges), dos rètols lluminosos anunciant l’Hotel Metropol, (un d’ells capgirat, denotant amb exquisida elegància semiòtica que veurem les dues cares de tota història, la dualitat inherent en els diferents punts de vista que transmuta el que anomenem realitat en quelcom d’incert) i el terra cobert d’estrelles de colors en paper festiu, entonant una melodia de farsa, pròpia del clown. L’obra comença de manera abrupte, sense pietat, agafant l’espectador gairebé a contrapeu, imposant de manera quasi impertinent un to forçat i satíric, amanida amb una incòmode sensació de caos escènic. Per un moment dubto. M’hauré errat? M’ha traït el cor jutjant amb massa benevolència? En algun lloc noto que el director somriu. El joc a començat. Sense saber com, gràcies a una excel•lent direcció d’uns actors ja de per sí excepcionals, la comèdia ens atrapa. Ens veiem immersos en l’espai, suggerit amb gràcia, sense excessos pressupostaris ni pretensions barroques. Ens transporta el text marcat amb el ritme just per capturar l’atenció, per segrestar la voluntat. Som presa d’Eduardo de Filippo. Al cap i a la fi, tal i com pregona el títol, ens a convidat al teatre. I no ens deixarà marxar.

El director del lliure té fama de professional honest. Honest en la feina. Honest en les seves propostes. Honest en el seu enorme talent. Lluís Pasqual estableix una posada en escena absolutament metateatral, no fent el més mínim esforç per ocultar la ficció evident del teatre. Ans al contrari, s’hi recrea, en fa burla, en teixeix el seu estendard. És un professional honest i ha entès amb tota honestedat la temàtica de l’obra de Filippo. Analitzar l’escenificació és una delícia gairebé pecaminosa. Començo a estirar un fil de significat i, talment aquelles infinites tires de mocadors entortolligats que els pallassos extreuen de la boca, m’adono que la reflexió no s’acaba. Una idea en porta a una altra. Un símbol en té tres més que el sostenen. Som en un intricat joc de caixes concèntriques, una successió infinita de trencaclosques que, sota l’aparença innocent d’una burla lleugera, oculten la tragèdia de l’absurditat humana.

Estirem del fil, imatge darrera imatge, caixa darrera caixa, fins arribar a la caixa mateixa que ens conté com a públic. El propi teatre. Veig en Madaula portant una caixa sota el braç i assaboreixo l’efecte cartesià de l’infinitament gran i l’infinitament petit. En algun lloc noto que el director somriu, fent-se eco d’un riure inequívocament italià. L’autor a composat una il•lusió que, com els jocs i suggestions mentals preparats pel protagonista de la grande màgia, ha viatjat a través del temps i l’espai. Ens impacta. Ens trasbalsa. I ens confirma que, tal i com sospitava, aquesta ha estat una gran nit al teatre. Un dels imprescindibles indiscutibles d’aquesta temporada.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest1Print this page



Teatre: Teatre Lliure
Web teatre
Autor del text: Eduardo de Filippo
Direcció: Lluís Pasqual
Intèrprets: Laura Aubert, Jordi Bosch, Robert González, Oriol Guinart, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Francesca Piñón, Albert Ribalta, Marc Rodríguez, Mercè Sampietro


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR