Outlander – La Finestra Digital

Aquest dissabte començava a emetre’s la segona temporada de Outlander a la cadena Starz. Una segona tanda de 13 capítols que continuen l’adaptació que vam veure l’any passat del primer dels llibres de Diana Gabaldon en els que es basa. Entre escocesos de bon veure, una intrèpida enfermera que viatja en el temps, un dolent molt dolent, els paisatges de les Highlands i unes quantes aventures, “Oulander” s’ha convertit en un dels nostres guilty pleasures favorits en un mar de sèries. Us expliquem per què:

Perquè cada setmana aprenem alguna cosa sobre costums i història d’Escòcia

El llac Ness i el seu monstre, els cercles de pedres, els druides, els guerrers ferotges amb el kilt del clan, la lluita contra els anglesos, els seus castells… Escòcia té suficients tradicions i llegendes per desbordar una imaginació fèrtil. On més podia situar la seva saga novel·lesca de Diana Gabaldón?

Sí, estem al davant d’una novel·la de ficció, amb un punt màgic i molt romàntica. però també és cert que mostra una part de la història i de les tradicions d’Escòcia. El sistema de clans, els kilts que els identificaven, el sistema feudal de les Highlands, el gaèlic i la seva lluita contra l’invasor anglès. “Outlander”, segons el parer de Sam Heughan, el Jamie televisiu, “narra la fi d’una cultura”. Personalment penso que aquesta cultura encara sobreviu i mira de trobar el seu espai propi.

L’últim aixecament jacobita i la batalla de Culloden és una part vital de la trama del que li passa a Claire en el segle XVIII. Tenia com a objectiu restituir al tron a Bonnie Prince Charlie (El príncep Carles) i va canviar per sempre les Terres Altes d’Escòcia. La tràgica derrota a les mans dels anglesos a la batalla de Culloden va significar la desaparició del sistema de clans i la repressió de la majoria de manifestacions de la cultura de les Highlands, com el gaèlic o el kilt.

Història, però també màgia. Després de presenciar com un grup de dones celebra el ritual celta del Beltane en el cercle (en la sèrie es canvia per la nit de Samhuinn, o de Halloween), Claire decideix tornar a Craigh na Dun a la recerca d’una flor que li va cridar l’atenció. Tot d’una, nota una mena de brunzit i, a l’apropar-se a un dels menhirs, el confí del temps es desdibuixa i Claire viatja des de 1945 fins a Escòcia de 1743 …Craigh na Dun no existeix, però a Escòcia pots mirar de trobar màgia i portals del temps en altres cercles de pedres , com el de Callanish. Qui sap potser pots aconseguir el teu propi viatge en el temps i el teu Jamie particular…

El propòsit d’aquestes pedres és, encara avui, un misteri sobre el qual els arqueòlegs només poden especular. Potser quedarà per sempre en misteri com tantes altres restes primitius que hi ha per tot el món. Es creu que molts d’aquests llocs han estat utilitzats amb propòsits religiosos o cerimonials.

Perquè els actors superen amb nota escenes gens fàcils

Claire, Jamie i el tercer en discòrdia, “Black Jack” Randall són tres dels protagonistes principals de la saga “Outlander”. Aquesta sèrie és sexual, explícita, violenta, feminista. Aquesta mena de novel·les sempre hi ha joves inexpertes i mascles molt mascles que els ho ensenyen tot sobre el sexe. En aquest cas l’experta és Claire, una dona moderna que és troba amb Jamie, un atractiu escocès, verge i que només sap del sexe el que ha vist en els animals. No només és “diferent” en això, potser el que més sorprèn és que el dolent, “Black Jack”, no intenta prendre-li la noia al noi, mira de lligar-se o, tirar-se millor dit, al noi. S’ha parlat molt de les escenes de sexe de “Joc de trons” però “Outlander” no es queda enrere.

“El sexe està reflectit amb molta emoció“, valorava Catriona Balfe, la Claire d’”Outlander” en una entrevista. “El sexe en la sèrie està molt relacionat amb el personatge i cap a on es dirigeixen les seves trames; igual passa amb la violència. El nostre sexe no és gratuït. A més, molta gent d’avui en dia se sent més identificada amb aquesta naturalesa que envolta els cossos en el nostre retrat del segle XVIII que amb les representacions del nostre temps.”

La “relació” entre Black Jack i Jamie és una de les coses que més impacta en llegir els llibres. L’autora no estalvia detalls ni és suau amb el seu protagonista. Un dels dubtes era com es traslladaria a la sèrie i si seria prou creïble. I vaja si ho és.

Les interpretacions de Catriona Balfe (Claire) i Sam Heughan (Jamie) són coherents amb els seus personatges. Una dona passional i intel·ligent, amb iniciativa i sense por, ella i un home sensible, valent i, a la vegada vulnerable, ell. Però deixeu que us parli de Jack Randall, interpretat per Tobias Menzies. Aquest actor va ser Brutus a “Roma“, un dels protagonistes de la Boda Roja a “Joc de Trons” i ara a “Outlander” assumeix el repte de donar vida a dos personatges que comparteixen rostre però són completament diferents: Frank Randall , el marit de Claire al segle XX, i el seu avantpassat Jonathan Randall, un oficial de anglès del segle XVIII anomenat Jack “Black” per la seva crueltat.

Un actor és bo quan fa dolent i ho fa tan bé que l’acabes odiant, gaudeixes fent-ho, per molt que sàpigues que estàs veient una ficció, un actor. Menzies és molt bo i acaba construint un personatge repulsiu. Les seves escenes amb Sam Heughan són, realment, de les que han de ser complicades per a un actor i se’n surten, provocant en l’espectador aquella contradicció d’horroritzar-se amb el que veu però sense deixar de mirar-ho i patint com una mala cosa. I dono per suposat que sabeu de quines escenes parlo…

Perquè es basa en una exitosa i llarga saga que ja ens va enganxar als llibres

Potser a les noves generacions els pot semblar que E.L. James ha inventat la roda en això de la novel.la erótica amb les seves Ombres de Grey. Però abans que ella moltes altres ja havien fet carrera amb històries capaces d’elevar la temperatura a lectores de tot el món. Una d’elles fou la britànica Diana Gabaldon, que a principis dels 90 va concebre la saga que l’ha portada a la fama i que ha servit de base per aquesta sèrie.

Però una de les claus del seu èxit és que aquesta llicenciada en zoologia i biologia marina, doctorada en ecologia del comportament, professora universitaria i autora de diversos textos científics, quan va decidir posar-se a escriure no ho va fer amb ànim d’explicar quatre revolcades sense més. La pròpia autora recorda que s’hi va posar quasi com un experiment en el que volia comprovar quin esforç implicava escriure una novel.la i si s’hi voldria dedicar de debò. Però tot i declarar-se seguidora d’històries romàntiques “sempre que estiguin ben escrites“, ella tenia clar que el seu primer llibre no seria una romanticonada més. I així es va disposar a investigar i construir un relat que tingués molts més elements a oferir, i que atrapés a lectors més enllà de les seguidores del gènere rosa.

La prova la va convèncer a ella i als qui van llegir-la, perquè un cop vençudes les reticències inicials d’ensenyar a ningú el que havia creat, donaria peu a una de les sagues més exitoses de la literatura anglosaxona moderna. Que et publiquin en 24 idiomes a 27 països és senyal de que Gabaldón ha sabut enganchar a milers de lectors amb quelcom diferent i addictiu.

Per ara la saga Outlander ja té 8 llibres (a més d’històries curtes, una saga relacionada i fins i tot llibres per colorejar) i amb els seus altibaixos, en cadascun l’autora s’esforça per explorar nous formats narratius, nous escenaris, situacions i èpoques que li permetin seguir apropant-se als seus protagonistes alhora que els col.loca en moments clau de la història. El darrer es va publicar a 2014, posant el punt i seguit a una llista que per ara formen “Forastera“, “Atrapada en el tiempo“, “Viajera“, “Tambores de otoño“, “La cruz ardiente“, “Viento y ceniza“, “Ecos del pasado” i “Escrito con la sangre de mi corazón“. A més, Gabaldon n’ha promès un novè, així que sembla que tindrem aventures dels Fraser per llarg.

Perquè és una entretinguda combinació de drama històric, aventures i erotisme

Quan les crítiques van començar a ressenyar la primera de les novel.les a l’any 1991, la van titllar d’una combinació intel.ligent de drama històric, ciencia-ficció, romanticisme. I aquesta barreja que aleshores podia sonar extranya però que s’ha convertit en la clau de l’èxit de “Outlander“, s’ha traslladat a la pantalla.

Les escenes pujades de to eren un element més d’uns llibres que partien d’un treball de recerca fet a consciència i de les ganes de construir un relat històric potent i emocionant. Com diu la pròpia Gabaldón, als seus llibres hi ha: medicina, historia, armes, traicions, revenja, salts en el temps, ambigüetat moral, caballs, joc, viatges, sexe, violència, construcció i destrucció de families i societats, emocions, superacions personals, esperança…. i molt més. Un curiós poti poti que no havia de ser fàcil transformar en guions i imatges. I on sí, no negarem pas, que les escenes de sexe han donat peu a uns quants pause i replay, muntatges de video i memes de tota classe, però afortunadament no només d’això viu Outlander.

Igualment a la seva versió televisiva, s’ha aconseguit que passió, amor, humor, guerra, venjances, màgia, història, intrigues, cultura, i una acurada recreació dels diferents temps en que transcorre, tot trobi el seu espai en capítols de 45 minuts que entretenen setmana rera setmana.