Entrar a “Desterro” és entrar de ple a un món de cruesa i salvatgisme, un reflex de la naturalesa humana més bàrbara, i també més supervivent. Manuel Barea ens deixa un llibre que sorprèn per la forma en què està narrat i que no deixarà indiferent a cap lector.
Què és Desterro? Tal vegada un lloc. I al mateix temps una condició. Aquella a la qual s’abandonen els seus habitants, assassins i criminals proscrits que ara s’aïllen del passat entre pols, suor i alcohol i sota l’ombra del cruel xèrif LaBlum. A resguard de més desgràcies. No obstant això, això és a punt de canviar: en aquest moment un home anomenat Martín Bierzo es dirigeix cap a allí, travessa l’enorme res que separa aquest poble de la resta del món, amb simples encara que espantoses intencions. Perquè solament els autèntics esperits despietats troben el camí que acaba en Desterro. En cas contrari, qui voldria anar a un lloc així?
Com diu la sinopsi, Desterro és un lloc i una condició a la vegada, és una poble al que les persones van a escapar, a burlar el seu destí, a amagar-se i a morir. Tots els seus habitants tenen històries secretes i les seves intencions van més enllà del que pot observar-se a primera vista. A “Desterro”, Barea ens narra una història d’ajust de comptes, les ramificacions del qual faran créixer la història en diferents direccions i gaudir al lector d’un mosaic de personatges molt bé perfilats.
Dos són els elements més destacables de l’obra. D’una banda, els personatges, que parteixen de l’estereotip per buscar quelcom més complex i ple de sentit. En moltes ocasions el personatge presentat es convertirà en alguna cosa completament diferent i aquesta transformació resulta molt natural perquè Barea treballa donant pinzellades que perfilen i matisen les diferents facetes dels protagonistes en una sort de joc de mostrar i amagar que funciona molt bé per al lector. De l’altra, la narrativa usada per l’autor, que juga amb les línies temporals i la forma de presentar els capítols, que comença pel final i retorça els fils del temps per explicar-nos com hem arribat allà. També destaca una prosa molt sintètica, amb frases molt breus i capítols molt curts, que explica la història amb poques paraules, molt precises i que en moltes ocasions travessen al lector amb imatges de gran impacte.
“Desterro” és una novel·la amb un punt oníric, com el “lloc” en el qual transcorre la història. És un llibre que presenta una tram més o menys convencional i l’apropa a llocs molt tétrics i a estones incòmodes per al lector. Connecta en certa manera amb altres productes audiovisuals com la primera temporada de “True Detectiu” o “L’illa mínima”. I per acabar, demostra que Manuel Barea és una veu a seguir que va a portar-nos moltes alegries als amants de la novel·la negra.
Envía una resposta