La invitación
7.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Reunir un grup d’amics al voltant d’una taula per sopar sempre és font, amb un guió ben portat, per obtenir histories interessants. Mentre vells i nous coneguts mengen i beuen, les converses i interaccions dels elements d’aquest microcosmos donen peu a confessions, bromes, secrets, misteris, moments d’empatia, enfrontaments… i el que ens comença dient molt sobre el grup que tenim davant pot acabar dient molt sobre la societat de la que formen part.

A la historia del cinema n’hem tingut molts exemples i ara n’arriba un més, la flamant guanyadora del passat Festival de Sitges, “La invitación”. Però està clar que amb taula i amics no n’hi ha prou, i és necessari una bona direcció i text perquè tot plegat funcioni. I aquí és clau la mà del trio format per la realitzadora Karyn Kusama (directora de “Jenifer’s Body”, “Aeon Flux” i alguns capítols de “Halt and catch fire”) i els guionistes Phil Hay i Matt Manfredi.

El què narra el film, com menys explicar-ho millor, perquè estem davant d’aquelles cintes de les que com menys se’n sàpiga millor per no anticipar els girs que fan que tot rutlli. Com a breu resum, a “The invitation” ens trobem amb Will (Logan Marshall-Greeni Eden (Tammy Blanchard) que van perdre el seu fill fa anys. La tragèdia els va destrossar psicològicament i va afectar la seva relació de forma irreversible, fins al punt que ella va desaparèixer sobtadament. Un dia, Eden torna a la ciutat; s’ha tornat a casar amb en David (Michiel Huisman). En Will, juntament amb altres coneguts rebran una invitació per sopar a casa l’Eden, en una vetllada on aquesta vol re-conectar amb les seves amistats i fer-los partíceps de la felicitat recuperada. Però sembla que en ella hagi canviat alguna cosa, convertint-la en una presència inquietant i irreconeixible fins i tot per a Will.

The Invitation

Amb aquest punt de partida, Kusama va jugant les seves cartes de manera intel·ligent per mantenir l’atenció de l’espectador i anar passejant-se pels diferents temes que tracta la pel·lícula. Des de l’arribada dels convidats a la casa, els diàlegs que marquen la relació entre ells, els dolors del passat que condicionen la retrobada, els debats sobre les diferents maneres d’afrontar la pèrdua, les confessions, les copes, el sopar i el sorprenent final, tot plegat ve impregnat d’una tensió omnipresent in crescendo que et manté enganxat de principi a fi.

Així, de forma sencilla, natural i recolzada també per la bona interpretació del seu coral grup de protagonistes, però sabent gestionar de manera precisa les tensions, la trama avança, es retorça i es magnifica amb un pla final que ho arrodoneix tot.

Amb tot, Kusama ens demostra de nou que no calen grans pressupostos ni parafernàlies per tenir el públic pendent. Amb bones idees que conformin una història i bona mà per dirigir-les n’hi ha prou. Endavant, accepteu la seva invitació.

 

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X