El passat 1 d’abril, es va reprendre el bon costum de recórrer els llocs que descriu Ramón María del Valle-Inclán en la seva Luces de bohémia.

Convocats tots els artistes vagabunds i els instruïts en números celestes enfront de la Casa Ciriaco, s’iniciava l’homenatge al 150 aniversari del naixement de l’autor esperpèntic. Alguns incloïen a Buero Vallejo, a Lorca, a Cervantes i a Shakespeare dins de l’admiració de les lletres espanyoles però, com entendran, és obvi que aquest últim quedi apartat.

Espanya és un país amb un gran sentit d’inferioritat i, en moments com els d’ara, pot arribar a entendre’s. No obstant això, no ha d’oblidar-se la portentosa dramatúrgia que es cull en aquesta terra i, lamentablement, la poca estima que rep per part de les institucions. Això mateix és el que denuncia Max Estrella sota la veu de Valle i amb el sentit crític i humor que sembla que hem anat perdent amb el temps.

Els intel·lectuals i, suposadament bohemis, que ens acompanyaven en cada estació ens acollien amb discursos reivindicatius i guiños a la peça que a avui dia aconsegueix estarrufar-nos la pell i les entranyes. El mateix va aconseguir, i segons el meu parer amb medalla d’or, Laila Ripoll amb un text honest i emotiu de la desgràcia que ha d’afrontar avui Europa i el nostre país

Així i tot, aquesta percepció d’impotència es podia tornar a aconseguir amb algunes paraules insulses de convidats a aquesta ruta. La protesta s’anava difuminant amb intencions de promocionar les seves obres estrenades en teatres convencionals o amb certa tendència a quedar-se en la superfície del missatge de l’Homer espanyol.

Nuria Gallardo i Joaquín Notario van realitzar un treball interpretatiu en fred però contundent. Sens dubte, es va gaudir de l’entrega d’aquests actors professionals però es pixava fora del tiesto quan es promovia l’assistència a la peça en la qual estaven. No dic res nou si adverteixo que el Teatro de la Comedia no és precisament el lloc de l’heterodòxia o l’impulsor de dramaturgs contemporanis; i si, “bohèmia”, per definició, és allò que fuig del convencional.

De la mateixa manera, Yayo Cáceres es camuflava entre els passatgers per vendre el seu espectacle i als seus actors sota l’escut de Cervantes (de vegades categoritzat romànticament com a manxol per unir similituds amb Valle-Inclán, tot i haver-se demostrat que l’alcalaí no ho era).

D’altra banda, a la Casa Real de Correos (pertanyent a la Comunidad de Madrid, com tot aquest recorregut…) ens esperava el filòsof Javier Gomá amb una teoria plena de paraules complexes i una supèrflua aportació.

Amb l’excusa que en aquest lloc es produïa l’abraçada entre Max i l’anarquista Mateo, el senyor Gomà va introduir un terme que segons ell era d’actualitat: la pinça. Va gosar dir que el comiat emotiu entre Max, carlista, i Mateo , anarquista-terrorista, era el símbol de la reconciliació i estabilitat espanyola com va ocórrer en la transició i es plasma en “El abrazo” del Genovés. A més, va afirmar que Espanya ja no presentava la decadència pintada per Valle-Inclán; va afegir que ara vivíem una situació que havia superat tot l’esperpèntic i que el realment horrorós, en l’obra que allí homenatjàvem, era la mort. Per descomptat es va atrevir a afegir alguna cursileria com batejar un estel com a Estrella seguint l’exemple d’aquella que es diu Cervantes. Tampoc va dubtar a advertir que la indignació que presentava la peça i l’estat actual del nostre país no havia d’atribuir-se a cap posició o partit polític.

La noche de Max Estrella

“Muera Maura!” i “Filibustero!” li hauríem d’haver cridat tots. Per començar per la seva mala interpretació del text: Qui diu que Max era un carlista conservador i Mateo un terrorista? Seguint per l’argumentació de les seves idees i l’aprovació per part de la coordinadora del centre que, a més, va poder dir sense cap tipus de quequeig que la Comunidad de Madrid recolzava al teatre i que sales públiques i privades de tots els formats convivien en perfecta harmonia (conviure o subsistir?) Com s’atreveixen a dir que el text de Valle no compleix la seva vigència i que Espanya ha deixat, des de les seves institucions, d’oblidar als artistes? Per no parlar de totes les persones que han oblidat en el seu conjunt i que, sumant el tractat vergonyós dels refugiats, desemboquen en una Espanya i Europa esperpèntica.

Una pot arribar a resignar-se davant d’un Pica Lagartos convertit en un espai dedicat a la tecnologia punta i clau pel NeoEsperpento stalker. Però és possible claudicar amb sermons que fomenten la permanència del status quo social i artístic?

Amb tot el que aquesta peça m’ha ensenyat i l’espanyola que puc arribar a sentir-me, els demanaria que no emprin el seu temps en discursos ñoños buscant estels i es preocupin per les morts que causa l’estat. A això és al que hem d’anomenar terrorisme.

Evidentment, em vaig anar sense acabar el recorregut. El que semblava ser un camí de rodamóns intel·lectuals va acabar sent una suma de discursos institucionalitzats que, salvant els moments que he nomenat anteriorment, sabien a tot menys a bohèmia.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies