Guardonada l’any 2014 amb el prestigiós ManBookerPrize, la sisena novel·la de l’australià Richard Flanagan sorgeix a partir dels records del pare de l’escriptor, un dels milers de presoners australians als que el Japó va obligar a participar, durant la Segona Guerra Mundial, en la construcció del tram ferroviari que avui enllaça Tailàndia amb Birmània -l’anomenat ‘ferrocarril de la mort’.
Protagonitza la trama el cirurgià Dorrigo Evans, coronel de l’exèrcit australià i líder dels presoners d’aquell país en l’etapa posterior a la caiguda de Singapur. La seva història s’explica a partir de cinc etapes de la seva vida que destil·len una biografia heroica en la que no hi manca l’element passional. Casat amb l’Ella, l’Evans s’endinsa, abans mateix de la seva participació en la guerra, en una tòrrida relació adultera amb la dona del seu oncle. El relat sentimental i la crònica dels horrors al camp de presoners s’intercepten, al llarg de la novel·la, amb absoluta naturalitat i a partir d’un llenguatge directe que pren la figura del cos humà com a element central de les seves descripcions més elaborades.
La prosa de Flanagan, sovint excessiva en el detall i amb una tendència aparentment irrefrenable a l’empre d’un tipus de sentimentalisme sortosament infreqüent en l’actualitat, serveix aquí de contrapunt de la pròpia hipermasculinitat del protagonista de la història. Representat com un prototip sense matisos de l’heroi de guerra, en Dorrigo Evans funciona també com a epítom d’una virilitat a l’antiga, entesa com a síntesi de força física i mental, de coratge i de capacitat de seducció.
Amb tot, el nucli de “El camino estrecho…”el conforma el corol·lari d’episodis d’inhumana atrocitat que descriuen el procés de construcció d’una infraestructura que obsessionava el mateix emperador japonès i en la que van participar gairebé 250 mil esclaus, d’origen majoritàriament asiàtic. De tots ells, gairebé la meitat va perdre la vida com a conseqüència directa de la seva implicació en les tasques de construcció del tram ferroviari que uneix les ciutats de Bangkok i Rangun.
Amb l’ajuda del seu pare i a partir d’un fenomenal procés de recuperació de la memòria d’aquell penós episodi històric, Flanagan n’explica les pallisses i els actes d’intimidació, tan habituals; n’explica la insuficiència de material, d’eines i de roba per als treballadors; i les malalties, com el còlera. N’explica els esforços que els líders d’aquests grups de treball havien de fer per salvar la vida dels seus companys; per enviar-ne a morir el menor nombre d’homes possible:
Trescientos sesenta y tres no era la verdadera cifra. Ni tampoco trescientos noventa y nueve. Porque en realidad, a cifra real era cero. Ningún prisionero estaba en condiciones de cumplir lo que los japoneses esperaban de ellos. Todos sufrían en mayor o menor grado de inanición o enfermedades. Dorrigo Evans se prestaba a aquel juego por ellos, como se prestaba a otros juegos, y lo hacía porque eso era lo mejor que podía hacer. Pero sabía que había otra cifra real aparte de ese cero, la que ahora se disponía a calcular, la que habría que sumar los hombres con menos probabilidades de morir a los trescientos sesenta y dos que estaban menos enfermos. Y todos los días le tocaba hacer ese terrible cálculo.
El pare de Flanagan, que va viure aquell horror però que no ho va fer, com en Dorrigo, com a cirurgià, va morir l’endemà que l’escriptor donés per acabat el manuscrit de l’obra. A ell, al presoner 335, dedica Flanagan la seva extraordinària novel·la.
Envía una resposta