Eli Roth, un dels “enfants terribles” del cinema nord-americà, torna amb un festí de carn crua que promet molt i que, en realitat, no arriba a ser tant com els amants del gore més sagnant esperarien.
Eli Roth es trasllada als paratges salvatges en què Herzog va rodar Aguirre, la còlera de Déu. Allà veiem a Justine (Lorenza Izzo) i als seus idealistes companys, que arriben al Perú per impedir que la destrucció d’una part de la jungla pertorbi la vida d’una tribu local. El xoc de cultures serà total quan el seu avió s’estavella i els supervivents són capturats per una tribu per convertir-se en l’àpat del dia, un rere l’altre. Com a rerefons la crítica a aquesta tendència d’occident d’anar a salvar cultures que ja es poden salvar per elles soles.
El infierno verde semblava un regal per al públic de Sitges. Una pel·lícula que vol recuperar el cinema de caníbals que va originar d’alguna manera l’explícit Holocaust caníbal de Ruggero Deodato, un fals documental sobre un equip de televisió devorat per una tribu de l’Àfrica negra que va fer furor durant la dècada dels 80 entre els amants de la víscera.
El problema d’El infierno verde és les dues parts en què es pot dividir el film. Primer hi ha una llarguíssima introducció destinada a presentar els protagonistes i posar en antecedents a l’espectador que resulta avorrida, plena de males interpretacions i converses de vergonya aliena. Costa molt arribar al segon tros, entrar en matèria, fotre queixalada al que ha de ser, literalment, la pel·lícula i quan s’hi està, resulta que tampoc és tant. Sí, les primeres escenes encara són prou efectives, però breument. Arriba un punt que l’artificialitat, la pobresa dels efectes i certs tocs d’humor posats amb calçador, fan fora l’espectador de la ficció. Deixa de fer impressió el que es veu i acaba fent gràcia o, en els pitjors dels casos, pena.
En resum, El infierno verde serà un bluf pels veritables amants del gore més bestial, els que esperin un altre Holocaust caníbal. La resta, els sensibles, no us apropeu. No és la millor cinta del món però és el que és, un festí de vísceres crues, no apte per certs estomacs.
Envía una resposta