Bon rotllo, música, energia, rock, comunió, festa, són algunes de les paraules que en un diccionari podrien tenir al costat una foto de Frank Turner. Ahir el britànic tornava a Barcelona amb la seva música mescla de rock, folk i punk, amb les seves cuidades lletres, amb la seva energía i el seu somriure per deixar-nos clar una vegada més que el seu directe és un dels imprescindibles en el circuit de concerts.
Al 2013 Frank Turner es presentava a Barcelona actuant com a teloner dels Dropkick Murphys. Aquella nit no pocs el vam descobrir i hi vam quedar enganxats per sempre. El seu directe va brillar espectacularment en una nit en que sobre el paper ell no anava a ser el protagonista. Però és que us puc dir de primera mà que quan Frank Turner arriba a la teva vida ja no el deixes anar.
Aquell èxit inesperat el faria repetir actuació a Barcelona al 2014 i ara de nou en aquest inici de 2016, ja com a cap de cartell amb el seu grup, els The Sleeping Souls. Ell mateix recordava aquella primera aterrada a Barcelona davant d’un públic entregadíssim que omplia la sala Bikini ahir per assistir al que és el seu concert 1864.
En aquesta ocasió el paper de teloner requeia en Dan Allen, líder dels Ducking Punches que sense banda va fer d’home orquestra: cantant, guitarra, muntador i desmuntador de so i venedor de samarretes a la paradeta de l’entrada. Amb mitja hora sobre l’escenari i un grapat de temes entre enèrgics i acústics, en va tenir prou per ficar-se a la butxaca el públic que anava baixant amb comptagotes la rampa de la Sala Bikini i que s’emportava la nota mental de donar una escoltada a la discografia d’aquest grup de Norwich.
A les 21:30 amb la sala ja plena, Turner i el seu grup saltaven a l’escenari i és com si algú hagués pitjat un interruptor. Des del primer minut la seva contagiosa energia va escombrar la sala i un públic jove, internacional i amb moltes ganes de passar-ho bé es posava en marxa.
La primera a sonar va ser “The Next Storm”, single del seu darrer disc “Positive Songs for Negative People”. Era el tret de sortida a un setlist complert que repassaria diverses facetes i discos, regalant moments per tot. Del darrer treball sonaren també una contundent “Get better”, “Mittens” (quina força que agafa en viu) o la més melancòlica “Josephine”. Entremig un repàs al bo i millor de discos anteriors. Des d’unes “Peggy sang the blues”, “Ballad of me and my friends” i “I’m disappeared” que sempre posen carn de gallina, a les més dinàmiques “The Road”, “Losing days” o “Plain sailing weather”, a les ultraballables “Recovery” o “If ever I stray”, la corejada “Glory Hallelujah”, una “Eulogy” introduida en català o una “The way I tend to be” que va abordar en solitari.
Entre tema i tema hi va haver també temps per fer seure tots els assistents i saltar en mig del tema “Photosynthesis”, per fer que una noia recorrés la sala de punta a punta en un divertit crowdsurfing i que pugés a l’escenari la Tour Flag que va passant de mà en mà entre els assistents als concerts d’una ciutat a l’altra de la gira. I en els bisos encara trobarien el seu lloc “I still believe” i la tant imprescindible com infalible com a fi de festa “Four simple words”.
Turner és dels que literalment suen la camisa, és d’aquells que un se’l creu quan explica les seves histories personals sobre l’escenari, dels que creen aquella connexió que neix del genuí, que transmet bon rotllo i genuina preocupació perque la gent, siguin milers o unes desenes, s’ho passi bé als seus directes. Potser per una combinació de tot això té una capacitat innata per ficar-se la gent a la butxaca.
En un concert de Frank Turner s’hi balla, s’hi canta, s’hi riu, s’hi emociona, s’hi segueixen els jocs que proposa el músic des de l’escenari, s’hi fan amics, s’hi és feliç. I al final pot ser que flaquegin les cames de tant moviment, però el somriure d’orella a orella és infalible tant entre els que ja el coneixiem com entre els que el van descobrir ahir. Nosaltres ja esperem impacients el seu retorn.
Envía una resposta