Bone Tomahawk
9Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

A propòsit d’algunes recents superproduccions de Hollywood (El renacido, Los odiosos ocho), en els darrers temps s’ha parlat d’un cert revival del western. El cert és que, amb més o menys pel·lícules a l’any, aquest gènere sempre s’ha mantingut viu gràcies a les mirades de grans cineastes (Ford, Hawks, Mann, Peckinpah, Leone) i a les aportacions que han fet en les darreres dècades interessants directors que, mantenint-se respectuosos amb els clàssics, tracen nous camins pels que expandir l’inacabable univers de l’Oest americà. Actualment a la cartellera tenim un clar exemple amb la pel·lícula Bone Tomahawk, l’òpera prima del director, escriptor i músic S. Craig Zahler.

L’esquema argumental de Bone Tomahawk no és innovador: a la petita localitat de Bright Hope, una dona i un ajudant del sheriff son segrestats per una tribu aborigen, després de la misteriosa aparició d’un foraster. El quartet protagonista, un experimentat sheriff (Kurt Russell), el seu ancià i xerraire ajudant (Richard Jenkins), un marit esguerrat (Patrick Wilson) i un pistoler superb (Matthew Fox), empren la clàssica operació de rescat en territori hostil. Com a tot western que valgui la pena, tenim genets a cavall en un paisatge àrid, conversacions nocturnes al voltant d’una foguera i enfrontament final a vida o mort, a un relat sobre l’honor, la lleialtat i el deure. Però, a més de tot això, estem davant d’un western diferent, excepcional.

Abans d’emprendre l’escriptura i realització d’aquesta pel·lícula, Craig Zahler ja comptava amb experiència en aquest gènere a través de la literatura. Pel seu debut al cinema va partir d’una de les seves novel·les de l’Oest per confeccionar un sòlid guió que, després de la introducció del conflicte i dels personatges principals, revela en el segon acte la seva veritable naturalesa: els llocs comuns i els personatges arquetípics es desmarquen de la tradició del gènere i Bone Tomahawk s’erigeix en un relat intimista sobre una sèrie de personatges complexos empesos cap a un descens als inferns tant real com palpable. Un western amb elements de les pel·lícules de terror, amb ressons del survival horror i, a la vegada, de les comèdies més subtils, de ritme assossegat, en el que prevalen les relacions, honestes i delicades, entre els personatges per sobre de l’acció, i amb uns diàlegs, secs i brillants, equiparables als de les millors novel·les de Hemingway.

Bone Tomahawk

Aquest còctel explosiu que és Bone Tomahawk juga de forma gratificant amb les expectatives dels espectadors, dinamitant la narrativa convencional del gènere en el seu guió i amb una realització a la que hi destaquen la fascinant posada en escena, l’encertat ús del fora de camp i l’hàbil sentit de l’el·lipsi. Per la seva part, la fotografia de Benji Bakshi proposa textures apagades que realcen l’esperit decadent de la història i ens situen a la perfecció a l’atmosfera opressiva i inquietant del relat. La banda sonora, obra del propi Craig Zahler i el músic Jeff Herriott, minimalista, present únicament a les escenes d’acció, afegeix versemblança i tensió al relat.

Aquest western atípic, de desenvolupament pausat però no avorrit, i omnipresent inquietud, deixa en segon pla l’acció (tret del tram final on es desferma de forma brutal, no apta per a tots els públics), centrant-se en uns personatges profunds i rics en matisos, al contrari del que succeeix en molts westerns, clàssics i moderns, en els que hi habiten personatges unidimensionals, plans. El seu esdevenir per territori enemic, el que expliquen i el que es callen ens descobreix les seves complexes personalitats, tant dispars entre sí com similars en el seu sentit del deure. Enmig d’una peripècia suïcida, són les interrelacions d’aquests personatges creïbles i propers, on Bone Tomahawk creix i es fa distintiva. En aquest sentit, el treball de Craig Zahler a la direcció d’actors aconsegueix el seu objectiu i tot el repartiment està a un gran nivell. Kurt Russell, en un paper semblant en quant a to al seu personatge de Los odiosos ocho (Quentin Tarantino, 2015), compon un sheriff tant desconfiat com fastiguejat davant un entorn que li supera; Matthew Fox (Jack a la mítica Perdidos) i Patrick Wilson borden els seus millors papers en cinema fins a la data, guanyant els seus personatges en profunditat a mesura que avança el metratge; però és un enorme Richard Jenkins que es converteix en l’estrella de la funció. El seu personatge, semblant a l’ajudant del sheriff interpretat per Walter Brennan a Río Bravo (Howard Hawks, 1959), és l’ànima del film i es beneficia de les millors línies de diàleg.

En definitiva, estem davant una pel·lícula valenta i diferent que possiblement es converteixi en una referència de culte en el seu gènere en pocs anys. Degut a les servituds de la distribució cinematogràfica, Bone Tomahawk únicament es pot veure en un parell de cinemes de Barcelona i per temps limitat. Serveixi aquest text per animar a tots els amants del western, i per extensió del cinema en general, per a que acudeixin a veure aquesta fantàstica obra que combina classicisme i modernitat, una barreja entre passat i futur impossible d’oblidar.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies