Batman V Superman: El Amanecer de la Justicia
4.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Si col·loquéssim la paraula “Superman” en un test d’associació d’idees, aquell en que el psicòleg va citant conceptes aleatoris i el pacient ha de replicar amb la primera paraula que li ve al cap, quanta gent creieu que respondria”por” (o “controvèrsia”, o “destrucció”…) per referir-se a l’Home d’Acer? Probablement només una persona: Zack Snyder.

S’ha dissertat tan abastament sobre Superman que és tan difícil sintentitzar-ho tot com aportar idees noves. El personatge ha evolucionat moltíssim, com és comprensible després de 78 anys d’història i tantíssims punts de vista, però hi ha dues idees fonamentals que conformen el cor del personatge i que en major o menor mesura s’han mantingut constants en el temps.

Per una banda tenim el “Qui” és Superman, un alienígena que creix a la Terra en el si d’una família humil com a home fins que descobreix i abraça les seves arrels kryptonianes. Per l’altra hi tenim el “Què” representa, tema que donaria per omplir pàgines i pàgines sobre com Superman absorbeix significats mitològics, independentment del seu origen cultural, justament per la seva condició de salvador de la humanitat. En tot cas, l’important és que l’ordre dels factors és important: Clark Kent/ Kal-El aprèn a ser humà abans d’alçar el vol i elevar-se per sobre de la humanitat.

El Superman que Zack Snyder defineix a Man of Steel (2013) és una criatura marginal, perduda i maltractada que probablement hagués pres unes decisions ben diferents si el General Zod (Michael Shannon) hagués arribat a la Terra amb una actitud més amigable. Dit d’una altra manera, per primera vegada ens trobem un Superman mancat del factor humà que el fa terrenal, que ha esdevingut mite abans sense haver estat home (amb les vulnerabilitats que això implica) i que, conseqüentment, esdevé un símbol obscur que desperta temor en lloc d’esperança. A algú li sona? Exacte! Podria utilitzar aquestes mateixes paraules descriure Batman.

A on és, doncs, l’enfrontament? A on han anat a parar les contradiccions? Si el mateix concepte d’una lluita entre Batman i Superman té unes connotacions èpiques inigualables és justament per la dicotomia que representen els dos personatges en tots els aspectes de la seva construcció, malgrat defensar el mateix i tenir orígens similars (ambdós són orfes, solitaris i poderosos, cadascun per raons diferents).

Batman v. Superman: El amanecer de la justicia

La de Batman v Superman: El Amanecer de la Justica és una batalla perduda perquè tota la força del xoc resideix en la contraposició de conceptes associats als dos personatges, i a aquesta pel·lícula queden desdibuixats per culpa d’una mala aproximació a la dualitat que representen. No és un problema de Batman (Ben Affleck), ja que la seva és sens dubte l’adaptació més interessant del personatge al cinema –juntament amb la de Michael Keaton–; el problema és que Superman (Henry Cavill), el pal de paller de l’univers DC, es presenta en la seva versió més irreconeixible.

El cinema de Zack Snyder és tot artifici, visualment exuberant i emocionalment neutre, i a Batman v Superman ho torna a corroborar perquè sembla més preocupat per dissenyar plans –discutiblement– exuberants pel tràiler que per construir una història compacta, amb uns personatges que ni tan sols s’ha de molestar en presentar perquè ja són coneguts per tots, com ho demostra el fet que amb pocs traços actius protagonistes com Wonder Woman (Gal Gadot), Lex Luthor (Jesse Eisenberg) o el mateix Batman queden perfectament definits.

El defecte de base Batman v Superman: El Amanecer de la Justicia és que és una obra feta amb ínfules i consciència de fenomen, mirant molt enllà (cap a La Liga de la Justicia i cap als stand alones de Wonder Woman, Aquaman, Cyborg o Batman) sense tenir en compte que el primordial era fer realitat un imaginari ja existent amb una pel·lícula d’entreteniment gran, no una de grandiloqüent. Tal com ensenyen els valors inherents a Superman: primer home, després mite. Tal com ho demostra un film amb vocació d’entreteniment comercial com Mad Max: Fury Road: primer pel·lícula, després fenomen. Per què no hem après res a aquestes alçades?

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies