Crec que a aquestes alçades de la pel·lícula no és necessari introduir a un director tan important com Francis Ford Coppola. Però per si algú va una mica despistat només us diré que és el responsable de la trilogia El Padrino i d’ Apocalypse Now i el productor que va descobrir actors tan famosos com Al Pacino, John Cazale (l’actor amb la millor filmografia de la història), Tom Cruise, Patrick Swayze i Laurence Fishburne ( Amb només 14 anys ja va sortir a Apocalypse Now!).

No obstant, ha realitzat moltes altres pel·lícules interessants, eclipsades per l’èxit de les obres mestres esmentades anteriorment, que convé veure per entendre la seva visió i, a més, per disfrutar ja que estan molt bé. La més personal de totes, probablement, és The conversation (1974). Emmirallada en el cinema europeu que havia estudiat a la universitat, sobretot en Blowup (1966) d’Antonioni, és l’obra que millor mostra en pantalla el principal tema de la seva filmografia: la solitud.

The conversation

La solitud en el guió

En el guió hi té força importància una trama de conspiració política i espionatge, influïda per l’escàndol del Watergate, que tracta temes com l’ètica professional, la paranoia, privacitat i el remordiment. No obstant, centraré l’article en l’àmbit  més emocional de la història.

Harry Caul (Gene Hackman), especialista en vigilància, és un individu metòdic, taciturn i molt introvertit. La seva feina consisteix en realitzar i escoltar gravacions, envaint la privacitat d’altres. És per això que és una persona extremadament meticulosa a l’hora de cedir la seva intimitat. Aquesta idea ja queda clara de bon començament quan la seva veïna li regala un ampolla pel seu aniversari i ell, enlloc de donar-li les gràcies, li pregunta com ha aconseguit entrar al seu pis i li demana que li torni les claus. Li argumenta: “No tinc res de valor excepte les meves claus”.

Però tampoc entre els companys de professió, que el respecten molt, se sent còmode i s’enfada molt amb un d’ells quan descobreix que l’ha gravat mentre li feia una confessió a un tercer personatge.

La seva vida sentimental també és bastant curiosa. Manté una relació amb una veïna, Amy (Teri Garr), que viu al soterrani, metafòricament empresonada, amb qui també marca distàncies. La seva relació queda perfectament definida pels següents tres diàlegs:

Amy: Avui que és el teu aniversari, explica’m alguna cosa sobre tu. Explica’m els teus secrets.

Harry: No tinc secrets

Amy: Jo sóc el teu secret. Tens secrets, Harry? Sé que en tens. A vegades vens aquí i no em dius res. Una vegada et vaig veure a l’escala, amagat i vigilant durant una hora. Penses que m’atraparàs fent alguna cosa,no? […] A vegades penso que m’escoltes quan parlo per telèfon.

Harry: Per què em fas totes aquestes preguntes?

Amy: Perquè és el teu aniversari.

Harry: No m’agrada que la gent em faci tantes preguntes.

Harry: Abans no em feies tantes preguntes.

Amy: Harry, em feia molta il·lusió que vinguessis avui a veure’m. Quan he sentit que obries la porta, m’he sentit molt feliç. Però em sembla que ja no t’esperaré més.

Curiosament la resolució d’aquest conflicte la trobem en una escena on no hi surt Amy. Harry li fa la següent pregunta a Meredith (Elizabeth MacRae):

Meredith: Alguna cosa et passa pel cap. M’agradaria que m’ho expliquessis.

Harry: Si fossis una noia que espera a algú i no sabessis mai quan et podria venir a visitar. Si visquessis en una habitació sola i no sabessis res sobre ell. I si l’estimessis encara que ell mai et parlés sobre la seva vida íntima. Et quedaries amb ell?

Meredith: Com sabria que m’estima?

Harry: No tindries cap manera de saber-ho.

En anar avançant el relat, el personatge es va exposant ja que se sent obligat a actuar en descobrir un complot i un possible assassinat. Els responsables de l’assumpte l’amenacen dient-l’hi que el tenen vigilat i el segueixen arreu on va.

L’escena clau que millor emmarca al personatge i que ens mostra la seva fragilitat davant un món hostil, la seva incomoditat al interactuar amb altres sers humans, la seva incomprensió de la conducta humana i el seu temor al desconegut és la escena del somni. Com molts altres films, Coppola aprofita aquesta escena per endinsar-nos en un personatge del qual no en sabem res i per crear una forta connexió emocional amb ell que serà clau per augmentar l’impacte del desenllaç de la història.

La solitud plasmada visualment

Un altre element que converteix The conversation en una obra mestra és el treball de direcció i el de fotografia. Com heu pogut anar veient al llarg de l’article els plans no estan tan sols magistralment composats sinó que, a més, reforcen el tema central de manera visualment molt suggerent.

En primer lloc predominen els plans de grans escenaris on la única persona que hi veiem és Harry Caul, per subratllar la idea de que viu aïllat de la societat.

The conversation

També s’usa reixes i vidres que ens donen una visió parcial de la seva figura per mostrar el tancament d’aquest individu en ell mateix.

The conversation

Interessant en aquest últim pla com el reflex de la llum de neó vermella genera la tensió que l’escena necessita.

Finalment, destacar la posada en escena virtuosa en els plans en els que intervenen uns quants personatges. És genial com Coppola situa a Harry sempre distanciat dels altres i com quasi mai els personatges es miren entre ells. Pur artifici!

The conversation

The conversation

Observeu com separa a Harry dels altres i com el seu “rival” el tapa parcialment, com si volgués eclipsar la seva figura.

La solitud en els actors

Dir que Gene Hackman és un dels millors actors de la historia no és cap novetat per a ningú. Quan te n’adones que és el mateix actor que 3 anys abans havia interpretat a Jimmy Doyle a The French Connection (1971) és per fregar-se els ulls. Són dos personatges tan oposats però, al mateix temps, tan ben interpretats, i a tants nivells, que només pots fer que aplaudir davant d’un actor amb un rang interpretatiu tan ample.

L’actor, com sempre fa, cuida l’actuació fins al més mínim detall. És impressionant com es pot transmetre tant només amb el moviment de les mans o amb la modulació de la veu. A través de la seva gestualitat podem entendre perfectament cada escena sense la necessitat de diàlegs. Les seves pors, les seves frustracions, les seves inseguretats…Tot això queda plasmat en pantalla gràcies a un actor superb.

Els seus companys de repartiment, amb papers molt més reduïts, estan excelsos, com sempre passa a les pelis de Coppola.

La solitud en la música i el so

The conversation és una de les pel·lícules amb el millor ús del so de la història del cinema. Com que és un tema molt estudiat només em centraré en la part que té a veure amb la seva isolació.

El so s’usa en moltes escenes per endinsar-nos en la ment del personatge mitjançant la repetició brusca de determinats fragments que ell va gravar. Així ens mostra l’obsessió del personatge per aquest assumpte i també com aquests sons, que molts cops només sent ell, el separen dels altres.

La banda sonora també està molt calculada i tan sols apareix en moments claus, per no saturar l’espectador, de manera que en la majoria del metratge només sentim els sons inherents a la història. Aquest silenci reforça encara més l’idea de la pel·lícula.

El motiu musical sovint entra en la transició d’escenes i, un cop més, encaixa a la perfecció amb el que ens estan explicant. Realment sobren les paraules quan pots mostrar d’una manera tan complexa i abstracta el caràcter de Harry només amb un solo de piano:

També convé destacar l’ús que té la música diegètica en la narració. El moment més íntim del personatge és quan toca el saxo, ja que és quan baixa les barreres que regeixen el seu comportament tan reprimit i es deixa anar.

A tall de cloenda dir que és The conversation és d’aquelles poques pel·lícules en les que el director tenia molt clar el que volia explicar i va saber-ho transmetre molt bé a tots els seus col·laboradors i, com a resultat, tenim una obra mestra extremadament cuidada, on tots els apartats de la producció remen junts cap a la mateixa direcció i que pots revisionar tants cops com vulguis ja que sempre hi descobriràs nous elements que et faran pensar i sentir.

Personalment, crec que hi ha poques obres més que plasmin amb tanta complexitat el tema de la soledat dintre de la societat. Si en teniu algun dubte, us convido a veure’n l’última escena. A veure que us sembla.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies