Aquesta setmana torna a la cartellera teatral una de les figures mítiques del repertori universal: Don Joan. Aquesta vegada al TNC en coproducció amb La Brutal, la companyia que l’any passat va sorprendre amb la trilogia Tot pels diners (“Mammón”,“Cleòpatra” i “L’onzena plaga”) en coproducció amb el Teatre Lliure.
Aquesta vegada l’aposta és adaptar el clàssic Don Joan de Molière a l’època actual. Què podem extraure d’un Don Joan ara mateix? Es tracta de la història d’un home hipòcrita i vividor que es creu per sobre de tot, amb un discurs excel•lent servit de manera enginyosa per Molière. El tema religiós pesa de forma important en la peça i adaptar la qüestió no és fàcil. En quant a l’adaptació actual de la vessant amorosa podríem dir que en una època on la idea convencional de parella s’ha difuminat i les noves tecnologies ocupen l’espai de l’”amor”, la proposta es queda una mica per darrere del què podria haver estat. Tinder, Grindr, AdoptaUnTío i moltes més aplicacions… és aquí darrere on existeix potser la nova variant de Don Joan?
David Selvas dirigeix aquesta proposta de forma irregular i sense risc en el discurs; moltes idees són interessants però manca una certa homogeneïtat en el creixement energètic de la peça, que comença de forma intensa però decau en la part mitja per tornar a revifar en el darrer terç. Manca una certa cohesió a nivell de direcció en les transicions que fa que la peça no acabi de tenir continuïtat. Si es proposa algun discurs actual sobre el text aquest no és clar i sobretot falla en l’adaptació del tema religiós.
Tot i això apareixen alguns moments escènics potents. Vestits amb una escenografia de Max Glaenzel que ens trasllada al menjador de l’Hotel Comendatore, una espècie de lloc incert on podria ressonar la inquietud d’El Resplandor i d’alguns muntatges de Peeping Tom, amb una proposta de projecció visual, lumínica i sonora ben resolta (Mar Orfila, Mingo Albir, Lucas Ariel Vallejos).
L’elenc actoral fa un treball correcte que probablement anirà creixent en el desenvolupament de les funcions diàries. Tot i que la majoria pensaria en destacar a Julio Manrique pel seu personatge protagonista (una actuació digna d’un actor amb solera com ell, més contingut del què acostuma), qui realment brilla en aquest espectacle donant moments de gran qualitat interpretativa és Cristina Genebat en el paper de Donya Elvira (el seu monòleg final és magnífic, màgic i preciosament equilibrat). A destacar el treball de corporalitat i moviment (a càrrec de Nuria Legarda) en la part final de l’espectacle, sobretot per part de les fèmines de l’equip (tan mal parades a mans de Don Joan trepitgen ferm l’escena en aquesta proposta –Genebat, Anna Azcona i Nausicaa Bonnín-). El tàndem Julio Manrique–Manel Sans com a Don Joan- Sgnarelle és una proposta interessant, però no acaba de produir-se màgia escènica entre ells dos. El pes ben equilibrat de Lluís Marco, el polifacètic Javier Beltrán i un discret Xavi Ricart completen el repartiment.
El Don Joan al TNC s’estrena amb totes les localitats exhaurides per totes les funcions, que segur agradarà força al públic en general. Un espectacle que passarà per distès i resolt amb gràcia, menys arriscat del que hom hauria desitjat. La Brutal fa un salt al TNC, però potser la seva manera de fer i el seu públic diana s’adeqüen més a d’altres espais i altres propostes on puguin jugar amb més valentia encara. Esperem més sorpreses com les del Lliure del darrer any. I el Don Joan queda aquí, arrencant alguns riures a l’inici però amb poca probabilitat de remoure quelcom més profund posteriorment dins l’espectador.
Teatre: TNC
Web teatre
Autor del text: Molière
Direcció: David Selvas
Intèrprets: Julio Manrique, Manel Sans, Cristina Genebat, Lluis Marco, Anna Azcona, Nausicaa Bonnín, Javier Bertran i Xavi Ricart
Envía una resposta