Josef Salvat – “Open Season”

La seva versió del “Diamonds” de Rihanna, escollida per Sony per promocionar un dels seus televisors 4k, li va donar l’empenta que necessitava. Però han hagut de passar gairebé dos anys fins que aquest canadenc de veu profunda i elegant sex-appeal pogués veure editat el seu primer àlbum, “Night Swim”, una bona col·lecció de pop majestuós, ple de nocturnitat i anti-amor. Editat a l’octubre de 2015 a França, ara ens arriba una versió internacional, sense temes en Francès i un grapat d’extres. Amb una producció i estil que recorda al millor d’A-ha o Hurts, resulta difícil escollir un dels seus temes per destacar. “Closer”, “Punchline” o “Night Swim”, són magnífiques, però per obrir la nostra PlayList res millor que aquest “Open Season”, un dels temes que també va cantar en francès per al públic francòfon. A la seva pàgina web podeu comprar una còpia signada del disc, en CD i vinil.

Miike Snow – “Genghis Khan”

Els suecs Christian Karlsson i Pontus Winnberg van començar a acumular els seus primers èxits com a part del projecte Bloodshy & Avant, en la seva labor com a productors de temes per les Sugababes, Madonna, Kylie Minogue, Sky Ferreira o Britney Spears (“Toxic”, “Peace of Me”). Fins que l’any 2007, sota el nom de Miike Snow, van passar a primera línia, amb el seu senzill “Animal”, el tema que encara els hi fa ombra, amb el que obrien el seu debut homònim. El segon disc va ser “Happy to You”, tan interessant com el primer. “¡¡¡” és el seu tercer treball, que si en el seu conjunt no és tan atractiu, inclou algunes peces tan destacables com l’estupenda “Lonely Life”, el primer senzill “Heart Is Full” o els dos avanços “The Heart Of Me” o aquest “Genghis Khan”, que compta amb un vídeo bastant divertit dirigit per Ninian Doff, un homenatge al món de James Bond protagonitzat per un dolent molt peculiar.

The Qemists – “Run You”

Des de que els Linkin Park van plantar la seva bandera en el món del nu-metal-rock o com se’l volgués etiquetar, els anys no han tractat massa bé un gènere plagat de clons i sucedanis on ja costa trobar res d’interessant. El mateix prodriem dir del D&B. Però recentment ens hem topat amb el nou disc dels The Qemists, una banda que també ha hagut de recórrer el seu propi camí d’autocreixement fins arribar al disc que ara ens presenten: “Warrior Sound”. No en va s’han pres fins a 6 anys des del seu anterior treball per pensar-se bé cap on volien anar, i el resultat ens porta el seu so a un nou nivell, havent sabut incorporar elements d’aquell rock al Drum and Bass per oferir temes tant canyeros com aquest “Run you”. Si voleu saber com sonen en directe, avui mateix els tindrem a l’Apolo com a teloners dels Enter Shikari.

Animal Collective – “FloriDada”

Des de experimental i alternativa, els més suaus, a producte de visions sota els efectes d’al.lucinògens, a la inclassificable música dels Animal Collective se l’ha volgut etiquetar sense èxit de múltiples maneres. Però el grup de Baltimore sempre ha tingut clar que lo seu no és deixar-se caure en els convencionalismes del pop, sino fer directament el què els ha vingut en gana en cada moment. I així ho demostren de nou al seu darrer disc (i qui com no vol la cosa ja en porten 10), “Painting with”, amb les seves virtuds i defectes, i temes com la feminista “Golden Gal” o el primer single “Floridada”, un tema a base de percusió, sintetitzadors i psicodèlia divertidament enganxós.

Rostam – “Gravity Don’t Pull Me”

Si al 2013 declaravem “Modern vampires of the city” dels Vampire Weekend un dels millors discos de l’any, dos anys després sabriem que no tindria continuació. O almenys no amb la formació al complet perquè un dels seus artífexs, Rostam Batmanglij, decidia seguir carrera en solitari. Aquest 2016 ha començat a mostrar-nos en què ha estat treballant per donar via lliure a la seva creativitat. I ho ha fet en forma de singles, com “EOS” que coneixiem al gener, o ara aquesta “Gravity don’t pull me”, un sentit tema a cor obert sobre la culpabilitat, que ve ilustrat per un videoclip on s’ha fet acompanyar dels ballarins Jack Grabow i Sam Asa Pratt.

Hidrogenesse & Single – “No Hay Nada Más Triste Que Lo Tuyo…”

A la finals de gener es posava a la venda un nou lliurament, el cinquè, de la col·lecció Golden Greats del segell Austrohungaro, en edicions limitades de vinil de 7”, aquesta vegada protagonitzat per Hidrogenesse, en col·laboració amb Single, que han revisat un dels seus temes més estimats. Una versió estil “oldie” de “No hay nada más triste que lo tuyo”, gravada per a la banda sonora de la pel·lícula mexicana “Distancias cortes”, l’òpera prima d’Alejandro Guzman que s’estrena aquest any a Mèxic. Per a l’ocasió, Genís ha deixat els sintetitzadors a banda i s’ha posat instrumental, tocant la flauta, la guitarra espanyola, els teclats i el baix. La veu principal la posa Teresa Iturrioz (50% de Single). El resultat és una meravella. El 7”, del que s’han esgotat ja les 300 còpies posades a la venda, inclou també una remescla “de caràcter lliure, mig dub, mig club, una mica dispersa, molt solta”, com diuen la parella d’artistes, a qui podrem veure en directe el proper 22 i 23 d’abril com a teloners de Fangoria a la Sala Barts de Barcelona.

Love of Lesbian – “Psiconautas”

El grup barceloní Love of Lesbian es posa poètic en el seu vuitè treball, un llarga durada (mai millor dit, 72 minuts) que inclou una variopinta col·lecció de temes en la que trobem des del synthpop més eclèctic al so més rocker, o fins i tot uns versos de Serrat. “El Poeta Halley”, editat en CD, vinil+CD i digital, inclou un llibret il·lustrat per Sergio Mora, que ben paga la pena fer-se’n amb alguna de les seves versions físiques, i temes tan rodons com aquesta cançó d’odi anomenada “El Yin i el Yen”, o “Psiconautas” un experiment de gairebé 10 minuts, insofrible per a alguns, encara que per a nosaltres sigui un dels millors talls del disc, un dels menys immediats també. Endinsar-se en “Psiconautas” és fer-ho en una addictiva muntanya russa carregada de Prozac: “Porque el amor, como el arte, es una droga aparte que tomas sin saber que te dan”. Potser el disc s’excedeixi en pretensions, però és sens dubte un cop d’aire fresc en la seva discografia, no sé si necessari però sí agraït.

Brian Fallon – “A Wonderful Life”

Un altre que ha decidit agafat la guitarra i seguir el camí en solitari és Brian Fallon, el líder dels Gaslight Anthem. I de fet no ha hagut de passar gaire temps des que el grup anunciava parada l’estiu passat i aquest principi de 2016 en que ja tenim disc per compte pròpia del seu cantant: “Painkillers”. Potser la clau és que els nous temes de Fallon no s’allunyen gaire de l’estil i to que ja havia caracteritzat la música del seu grup de New Jersey. Però en tot cas ens alegrem de tornar a gaudir de la familiaritat de les seves lletres i vitalistes melodies com les dels primers singles “A wonderful life” i “Nobody wins”.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies