"Canciones para robots románticos" de Fangoria
8.3Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Complits ja els 25 anys com a parella artística, Alaska i Nacho Canut tornen a la càrrega amb el seu dotzè disc, “Canciones para robots romanticos”, en el que repeteixen amb Guille Milkyway i Jon Klein en la producció, els responsables respectivament del disc “cyan” i “negre” del seu anterior treball, “Cuatricomía”, que tan bons resultats els hi va donar.

Dotze són les cançons que componen el disc, almenys en la seva primera versió estàndard, repartides equitativament entre Milkyway i Klein. Un 6+6 on el nexe d’unió es troba a les lletres de Fangoria, embolicades en una aura de vitalitat tardorenca, on regna la malenconia i les xacres de l’edat i l’experiència (i la il·luminació que d’això se’n deriva). Musicalment, tot i així, les dues meitats del disc tenen diferent color (cyan i negre?) per molt que ens vulguin vendre la moto.

Quan fa dos anys Fangoria fantasiava en tornar a comptar amb Guille Milkyway per a algun dels nous temes que formarien el seu nou treball, no podien ni aventurar-se a imaginar que, en una arrencada d’inspiració robòtica, l’ànima de La Casa Azul els sorprendria amb ni més ni menys que sis temes -gairebé llestos per a la producció final- dels que els hi resultaria impossible (inimaginable) descartar-se’n. Els sis temes de Guille són sens dubte els que penetren directament en les connexions rítmiques de tot robot romàntic, sense més lubricació que la d’aquests efectistes arranjaments ballables i irresistibles cors reminiscents, marca de La Casa.

Promo de "Canciones para robots románticos" de Fangoria

La sèrie de Milkyway s’inicia amb “Disco Sally”, un tema dedicat a una (autèntica i literal) vella glòria de la pista de ball del Studio 54, el més trist i malenconiós, encara que molt més profund que aquest Tangram titulat “Geometría polisentimental”, del que ja us vam parlar en La Finestra PlayList #12. Hit mainstream, per molt que li pesi (o no) a alguns. El segueixen, amb el mateix ímpetu i unes lletres més eloqüents, dos dels millors talls del disc “Fiesta en el infierno”, on deixen clar que això de l’amor és una pura invenció, i “Iluminados”, amb aquest toc “bakala” trasnuitat que convida al desfasament, acompanyat, de nou, per uns festius i irresistibles cors. Tanquen el bloc “Manual de decoración para personas abandonadas” i “Voluntad de resistir”, en un degradat d’inspiració a mode de transició cap al segon bloc.

Si bé és cert que la “cara B” del disc es presenta com dirigida i produïda per Jon Klein, només cal acudir als crèdits per adonar-se’n de que la implicació d’aquest en el seu procés creatiu és bastant menor que la de Milkyway en el de la “cara A”. Jon Klein només signa el tema que tanca el disc “Larga vida y prosperidad”, en co-autoria amb Nacho, Olvido i Max Peterson, un dels temes més rodons del segon bloc. Això explica potser aquesta primera impressió de desequilibri en el treball de Klein. Impressió que d’altra banda s’esvaeix a poc a poc en cada escolta. Entre els signants d’aquesta segona part, trobem a Mauro Canut, germà de Nacho, responsable primer dels dos temes inicials, “La marisabidilla, el escorpión y la que quita la ilusión” i “La nostàlgia es una droga”, una droga dura i addictiva. Ale Sergi, el cantant dels sempre interessants Miranda! (“Fantasmas”, “Nadie como tú”), segueix igual d’interessant a “Mentiras de folletín”, i Jaume García Ferrer ens ofereix el costat més gòtic i menys accessible de Fangoria, “Delirios de un androide cardado” i “La procesión va por dentro”.

Promo de "Canciones para robots románticos" de Fangoria

“Canciones para robots románticos” està disponible en CD, vinil+CD i en digital amb un tema extra. Disc que presentaran en directe els dies 4 i 5 d’abril en Teatre Barceló de Madrid, i el 22 i 23 d’abril a la Sala Barts de Barcelona. A més, aquells que comprin el disc a través de la pàgina web d’El Corte Inglés es portaran també un DVD d’allò més revelador, “Cuándo, para qué, cómo y con quién”, on càmera en mà i a través de 161 minuts, Alaska, Nacho i Mario Vaquerizo ens desvetllen els detalls menys tècnics, però sí robotitzats, de la creació del disc. En un moment del vídeo Mario Vaquerizo rebateja al duo amb el nom “Mangoria”, no per lladres, ni fruiters, si no en referència a cóm de Mainstream s’han tornat, i això no només els hi fot a la cara en Mario. Ells admeten que han deixat de ser underground, ni tan sols es consideren moderns, fins i tot Nacho es vesteix de marró. Seran coses de l’edat, però l’experiència és un grau.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada