La nostàlgia és punyetera i en les sèries de televisió ho és molt. Hi ha sèries que ens han marcat en una època determinada i anys després la seguim recordant amb una aura especial. Però ai el dia que per fi ens la tornen i la nova sèrie recuperada s’ha de mirar al mirall amb el record que teniem de les temporades originals. Expediente X ha estat el darrer cas, una ficció mítica que anunciava un esperadíssim retorn i que ara que ha conclòs de nou, ens toca valorar.

I no és senzill perquè si una cosa ens ha deixat el retorn d’Expediente X són sensacions molt ambivalents.

Quasi 14 anys feia ja que els agents Mulder (David Duchovny) i Scully (Gillian Anderson) havien posat fi a les seves aventures investigant casos extranys, fora dels límits coneguts de la realitat i la ciència. Ho havien fet seguits d’un nombre d’espectadors a la baixa però que havíem elevat Expedient X als altars de les ficcions televisives imprescindibles. I hi havia ganes després d’aquest llarg repòs, de recuperar els seus misteris, ambientació i personatges.

Però abans la història se’ns havia quedat inconclosa i aquest era el primer gran dubte, volíem que aquesta desena temporada resolgués almenys part dels grans misteris? Una de les característiques dels Expedients X, és que fins i tot amb 10 temporades i dues pel·lícules, Chris Carter sempre ens ha tingut perseguint una il.lusió, una resolució que mai no arriba. Aquesta 10a tanda no suposa una excepció.

I això, passat tant de temps i tants capítols, a estones ha resultat estimulant però en molts altres moments ha resultat frustrant, un sentiment que el propi Mulder ha aconseguit contagiar-nos als seus seguidors.

Expediente X

En el terreny més personal, teniem ganes de Mulder i Scully. Pel camí hem vist créixer els seus actors en altres sèries com The Fall ella o Californication ell. Però els protagonistes d’Expedient X segueixen essent dos personatges interessants, la dinàmica entre ells funciona i el seu drama personal enganxa. Ara bé, sense element sorpresa i el context dels 90 que els era propi, han perdut part de la frescura de la seva identitat. La introducció forçada de dos agents més joves que els fan d’alter ego a la segona meitat de temporada, tampoc ha ajudat massa.

Fora de la pantalla també s’han perdut pel camí alguns dels artífexs clau de la sèrie, des dels guionistes Vince Gilligan o Frank Spotnitz als directors Rob Bowman i Kim Manners. La seva aportació va ser clau en aconseguir un aspecte visual i un tempo que per sempre associarem a la sèrie i que ara, per la seva falta i les presses de tenir només 6 capítols, hem trobat a faltar. Si bé cal reconèixer que la 10a entrega ha mantingut certa vocació de naturalitat i no s’ha dedicat a magnificar els efectes especials, cosa que ja l’hagués desvirtuat del tot.

Expediente X

Pel que fa a les trames, Expedient X temporada 10 ha volgut mantenir l’esperit de les temporades anteriors a l’extrem. La sèrie sempre havia estat una alternança de diferents tipus de capítols: n’hi havia alguns que exposaven l’existència dels alienígenes i el paper de govern i militars com una gran conspiració, n’hi havia d’altres que prenien un to humorístic, alguns es centraven en temes més personals pels protagonistes i d’altres capítols posaven el fre a l’exposició de la gran trama de fons i es dedicaven a una investigació puntual sobre un monstre o fet paranormal concret. I això exactament és el què ha estat aquesta desena temporada, un compendi comprimit en 6 capítols de tots aquests estils d’episodi que haviem vist a les temporades anteriors.

La temporada 10 d’Expedient X ha estat un concentrat autohomenatge dirigit als coneixedors de les tandes anteriors. Qui no fos ja seguidor de la sèrie no entendrà moltíssimes referències, les mencions al petit William, ni l’aportació clau de personatges com el Director Adjunt Skinner (Mitch Pileggi), l’agent Monica Reyes (Annabeth Gish) o el misteriós Fumador (William B. Davis). Una desfilada de personatges que n’ha deixat també molts, masses fora. I que a la vegada ens ha deixat la sensació de posar-ho tot potes enlaire per tornar-se a acomiadar sense res tangible. Alguns avenços, sí, però contradictoris amb la línia anterior i sense cap conclusió.

Tenir només 6 capítols a disposició i dedicar-ne només dos a la gran trama global, obliga a córrer i deixa la sensació de que tot està plantejat massa ràpid i de forma improvisada. Més quan el capítol inicial i el final (precisament els escrits i dirigits per Carter), que sí es dediquen a la gran conspiració, ho fan obrint nous fils enlloc de tancar els oberts. Amb l’agreujant que tot i les bones sensacions que ha deixat a la Fox tenir una audiència propera als 10 milions d’espectadors per capítol, encara no està gens confirmat que hi hagi una 11a temporada.

I així ens sentim com a espectadors, per una banda regalats de nou amb els elements que estimàvem d’una sèrie mítica, però per altra estafats per la seva brevetat i perquè ens torna a deixar la sensació de que Carter no permetrà que arribem mai a port mentre existeixi la mínima escletxa de poder seguir esprement la seva pròpia gallina dels ous d’or. La veritat està allà fora però ja dubtem molt seriosament que l’arribem a conèixer mai i el camí cada cop resulta menys atractiu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies