“El pare s’ha mort. Això és el que ha sentit en Jacob quan ha despenjat el telèfon. Dos minuts més tard ha oblidat del tot aquesta notícia. Se n’ha oblidat tan completament que ni tan sols ho ha comunicat a la seva germana Ruth, amb qui conviu en un pis modest situat al nucli d’una petita però sorollosa ciutat. Aquest és el principi del llarg dia i mig que va passar des de la mort del pare fins al seu enterrament. Aquest temps va ser viscut de diferent manera per les ànimes perdudes que apareixen a la nostra història i que responen als noms de Ruth, Alba i Jacob.”
Cada vespre que sec entre el públic d’un teatre, i crec que no sóc la única, espero davant l’escenari a que en començar l’espectacle, aquest em transporti a una altra realitat. Que em remogui i em deixi pensant durant dies, que no m’abandoni tan aviat m’aixeco del meu seient. “La Pols” té la virtut de combinar amb encert un text sòlid, unes interpretacions naturalistes extraordinàries i una direcció impecable.
En primer lloc cal alertar a l’espectador de gustos més avantguardistes, que es tracta d’un text i una posada en escena realistes en el sentit tradicional de la paraula. En tot moment veiem personatges; mai als actors, que s’endinsen en profunditat darrere la quarta paret que no es trenca en cap moment. Tot i que el temps estigui ficcionalitzat (36 hores d’història en 90 minuts de temps real) la direcció aconsegueix que les el•lipsis siguin prou orgàniques com per no tallar la continuïtat energètica de la peça en conjunt. Entenem que ha transcorregut el temps entre les escenes, però no arribem a sortir mai del moment present.
La interpretació, mèrit conjunt del actors i el director, és una classe magistral de naturalisme a escena. El fet que el text estigui escrit amb un llenguatge hàbil, directe i (aparentment) col•loquial, facilita també el remarcable resultat final. En Guillem Motos (Jacob) demostra un gran control de l’energia durant tot el temps que està a escena, pràcticament la totalitat de l’obra, creixent en intensitat sense fallar en cap moment. Laura López (Ruth) ens regala un monòleg final d’una força i una càrrega emocional que ens fa saltar les llàgrimes i tensar els músculs alhora que ens capgira el cervell.
Si sabem mirar més enllà dels fets concrets de l’argument, i mirar amunt cap al sentit conceptual, rebrem una reflexió meravellosa sobre la incapacitat humana per expressar les nostres emocions. La traïció i fragilitat de les paraules que ens fallen quan es tracta de formular allò intangible. La manca d’eines, com diu la Ruth, per dir i entendre el que sentim. Les aparences que ens imposa la nostra educació social. Qualsevol que hagi viscut la mort d’un ésser proper es veurà emmirallat d’alguna manera o altra en aquestes tres maneres de sentir que són la Ruth, l’Alba i en Jacob.
Teatre: Teatro Fernán Gómez
Web teatre
Autor del text: Llàtzer García
Direcció: Llàtzer García
Intèrprets: Marta Aran, Laura López i Guillem Motos
Envía una resposta