Un sopar. Un pis de luxe. Dues parelles i una pregunta. “Què escolliries? 100 mil euros ara mateix, o 1 milió d’aquí a deu anys?” Així comença El Test, de Jordi Vallejo i dirigida per Cristina Clemente.
Compta amb un repartiment sòlid: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert i amb un espai escènic acceptable.
El plantejament inicial ho té tot per gaudir d’un bon thriller psicològic (i no una comèdia com ens ven el díptic ja que, més enllà d’alguns apunts còmics, en cap cas pot ser inclosa dins d’aquest gènere.)
Així doncs, ens trobem amb un sopar, dues parelles i una proposició que, talment la que fou proposada a Demi Moore en la mítica pel·lícula dels 90, servirà per posar a prova els principis dels personatges, els límits de les relacions i la solidesa dels vincles que els uneixen. I, no obstant, alguna cosa falla.
El ritme no és el que ha de ser, la trama no acaba d’arrencar, les reaccions són estranyes, gairebé forçades, i els conflictes semblen entaforats amb calçador.
Es comencen a desvetllar secrets (com era d’esperar) sobre les personatges i les amistats que els uneixen, i apareixen els primers frecs, les primeres espurnes… I, malauradament, en lloc d’anar cuinant la tensió a foc lent, mantenint l’atenció de l’espectador al llarg de tota l’obra, en lloc de veure’ns atrapats pel suspens, l’energia comença a fluir a batzegades, amb crits emocionals, amb baralles explosives que sorgeixen sense el més mínim matís. Trobem a faltar el sub-text, la tensió subjacent que tothom auguraria quan es barregen interessos econòmics i velles amistats. Només assistim a mostres de força i enfrontaments extrems, d’aquells de tot o res i potser no és aquesta la millor de les eleccions a l’hora de discutir un tema tant racional i de resposta tant complexa com el test que se’ns planteja en forma de pregunta.
És cert que els diners, en les seves dues vessants del test, ja siguin 100 mil euros immediats o 1 milió en deu anys, són un gran al·licient per aguantar paraules agres i situacions doloroses, però aquest sembla un recurs massa utilitzat, com si es tractés de l’únic adhesiu que manté el conflicte de l’obra, un conflicte que necessita d’un vincle entre els personatges que no ens acabem de creure.
Es tracta de la situació en si, i de com es resol. Es tracta de les paraules, de les frases, del ritme… Es tracta principalment del text. Un text que hauria necessitat una dramatúrgia un pel més acurada per no caure en un munt d’estereotips i frases poc enginyoses que ens allunyen de la ficció. Preguntes tòpiques i respostes previsibles que provoquen que donem voltes i voltes al mateix tema sense acabar d’avançar realment. D’altra banda, la direcció tampoc aporta res per pujar aquest esglaó que ens permetria gaudir d’una bona vetllada teatral. Els moviments són caòtics, la llum no evoluciona i l’escenografia és un simple decorat que no revesteix cap interès semiòtic per acompanyar el tema principal. Es nota una lamentable manca de feina prèvia als assajos per establir un sol consistent sobre el qual edificar l’espectacle.
En resum, ens trobem davant una peça molt normaleta que s’aguanta només per les taules i l’energia que aporta l’elenc actoral que, per instint i experiència d’ofici, equilibra l’espai i manté un cert nivell energètic i més d’un gag que ens pot arrencar un somriure.
Envía una resposta