Huis Clos
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

A “A porta tancada“, Sartre ens mostra a uns personatges conscients de ser ells mateixos “pecadors”. Són a l’infern, un lloc on tot és etern present. Sense dies ni nits. El no-temps. Aquesta situació que segons com podria ser l’inici d’una comèdia d’èxit de boulevard de seguida muta, ja que els personatges s’adonaran que potser el veritable infern no sigui ni un espai ni un temps sinó una mirada”.

Només entrar a l’escenari de la Sala Atrium, l’escenografia que ens dóna la benvinguda ens transporta a una atmosfera pròpia dels anys 40. Una habitació, que podríem dir en un primer moment que és d’hotel, en la que s’hi percep alguna cosa estranya, una incomoditat invisible en l’aire. Només començar l’espectacle, l’única porta de l’escenari s’il•lumina mostrant-nos que un ascensor acaba d’arribar. El primer de molts jocs de llums que se seguiran i que simbolitzaran altres canvis i figures metafòriques dins de l’obra.

A escena entren Xavier Ripoll (Garcin) i Kathy Sey (criat), i mantenen una primera conversa que ja fa entreveure la densitat del text, així com la seva duresa i consistència. El text de Sartre reconeix des del primer moment la filosofia pròpia dels anys 40, la recta final de la Segona Guerra Mundial i un pensament pessimista, en el que fins i tot els que semblen més bons són en realitat dolents. La inclusió dels dos personatges restants, interpretats per Patrícia Mendoza (Inés) i Mireia Trias (Estelle), comença el conflicte de l’obra, la història de tres persones condemnades a conviure eternament en una habitació tancada dins de l’infern.

La direcció de Jordi Prat i Coll s’adapta perfectament al text, per tal de crear un espectacle que no busca agradar o satisfer, sinó incomodar. El públic, a mesura que avança l’obra, sent la calor que els mateixos personatges senten, així com la seva inestabilitat i, fins i tot, les seves ganes de poder escapar. Quan l’espectador es remou en el seu seient i no troba un punt de connexió empàtica amb els personatges (sigui real o per negació), l’espectacle guanya. Es busca la controvèrsia, el no agradar per agradar, es busca que l’audiència surti de la sala amb només dues opcions al cap: bona o dolenta.

No es té en compte, però, que aquesta obra va ser escrita per un existencialista del 1944, on la visió del món i la societat eren totalment diferents. La posició de la dona, per exemple, estava en un punt molt diferent del d’ara i, si es fa una adaptació d’una obra com aquesta, no es pot sortir amb la sensació d’haver vist la història de com un home pateix per culpa de dues dones. A més, el fet de convertir a le garçon d’étage en una dona negra no ajuda gaire, si tenim en compte que només se li donen tres encarnacions bastant estereotipades i ofensives: criada, cantant de jazz i membre d’una tribu africana. Es busca incomodar i crear controvèrsia, però on es troba el límit de llibertat per arribar a aquest resultat no acaba de quedar clar.

Huis Clos (A porta tancada) seguirà creant una atmosfera infernal fins al 28 de febrer a la Sala Atrium.



Teatre: Sala Atrium
Web teatre
Autor del text: Jean-Paul Sartre
Direcció: Jordi Prat i Coll
Intèrprets: Patrícia Mendoza, Xavier Ripoll, Mireia Trias, Kathy Sey


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies