El abrazo de la serpiente
6Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Nominada pels Oscars a millor pel·lícula de parla no anglesa, El abrazo de la serpiente arriba a les nostres pantalles de la mà del director colombià Ciro Guerra. Els fets s’inspiren en els diaris dels primers exploradors que van recórrer l’Amazònia Colombiana, Theodor Koch-Grunberg i Richard Evans Schultes.

El film pretén explorar des de la mirada indígena com es van viure aquestes interaccions amb el món occidental. Karamuka, darrer supervivent del seu poble, acompanya Evan, un etnobotànic que busca la yakruna, una misteriosa planta amb la capacitat d’ensenyar-nos a somiar.

En un exercici fílmic estètic i oníric, la trama transcorre a través d’un riu i dels seus misteris i històries més fosques. Com si d’Apocalipsis now es tractés, l’angoixa, la por a descobrir o al que és descobert ens va oferint un espectacle visual rodat en blanc i negre. La proposta es mostra bella en la fotografia, captivadora en l’ambientació però efímera en el seu missatge moralitzador i en alguns detalls que fan sospitar d’un excessiu folklore indígena.

El abrazo de la serpiente

Sigui com sigui, ningú pot negar que ens trobem davant d’una pel·lícula valenta on els flashbacks i els somnis es confonen. Caldria preguntar-se si d’una manera més o menys voluntària. I és que, sovint, les escenes que es cavalquen apareixen pretensioses i sense aportar cap informació significativa. Cal destacar que la mirada indígena li dóna un particular plus de fascinació i, també cal dir-ho, de justícia poètica. L’arribada de l’home blanc amb les seves missions evangelitzadores i les barbaritats que van patir les comunitats indígenes posen sobre la taula valors ètics i morals. D’aquest xoc entre cultures, en surt un lamentable resultat d’exterminació. I, en aquest sentit, el film reflecteix de forma hipnòtica els poders destructius del colonialisme.

Així doncs, ens trobem davant d’una pel·lícula de clara potència estètica, amb una fotografia prominent i un missatge aclaparador. Però, en el fons, el film precisa elements que facin girar la història cap a paràmetres més reals. Hom surt amb la sensació que  somni i realitat es confonen. Encara que potser aquesta sigui la intenció de Ciro Guerra. Segurament, en el fons hi ha la ferma voluntat de creure que això no va passar mai. Només són conjectures però és evident que ens trobem davant d’una experiència cinematogràfica singular que, ben segur, no deixarà ningú indiferent. Sigui en un sentit o en un altre.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies