Sota la direcció de Xavier Albertí es representa per primer cop al nostre país i d’una manera notable, El professor Bernhardi: una reflexió sobre el posicionament ideològic i sobre la força de la paraula per a construir el propi discurs.
Quan Nietszche va proclamar la mort de Déu va posar sobre la taula la fallida de les certeses que havien sostingut els pilars de la societat occidental. Arthur Shnitzler, metge i escriptor austríac, presenta a principis del segle XX la peça teatral El professor Bernhardi: un al•legat a la validació del poder de decisió de l’individu per damunt de qualsevol dogma.
Tot i la frisança que pot causar a priori el nom de Nietsche, l’obra transcorre en un ambient on filosofia, ètica i ironia passegen de la mà durant dues hores i mitja. I és que de la col•lisió entre ciència i religió en surt un text dinàmic i creixent. On les idees, les accions i, sobretot, les paraules van prenent nous i significatius paradigmes; en aquest sentit Shnitzler s’apropa a Freud, El dogma de la fe i la certesa de la ciència topen en un fet gens casual. El professor Bernhardi, metge i director d’un institut mèdic, prohibeix l’entrada d’un capellà per a visitar una pacient moribunda. Només vol preservar el seu dret a viure la vida amb la màxima felicitat fins al final.,
Aquesta acció, aparentment anecdòtica, va calant en els poders fàctics d’una Viena governada sota els preceptes d’un estat cristià. Així doncs, església i política se’n veuen esquitxades i prenen partit en una batalla entre la veritat i la mentida; entre el dogma i la incertesa; entre els mandats religiosos i el dret a actuar amb justícia. Tot i que, aparentment complexa, l’obra flueix a través d’una paraula que es va purificant. I és que sacsejar evidències intocables fa trontollar principis i, en alguns casos, la por a perdre una cadira entapissada de poder. On són els límits de les nostres veritats? I els límits de les veritats de Déu?
Tot i la força del missatge l’obra comença freda i l’espectador no és capaç de copsar-hi l’ànima. Amb un repartiment aclaparadorament masculí i sota una escenografia blanca, metàl•lica, quadrada i transparent, la interpretació de Lluís Homar (Professor Bernhardi) triga una estona a crear l’ambientació adequada i a oferir-nos la seva millor versió. Tanmateix, la potència del text i la solidesa interpretativa de Joel Joan i de Pep Cruz, ajuden a crear una atmosfera que embolcalla el pati de butaques fins al darrer mot.
Una història de boires incertes més que de llums alliberadores. On l’ inqüestionable ensenya les seves vergonyes; on el qüestionable ensenya la seva veritat. Especialment reveladora i recomanable la conversa entre el professor i el capellà quan es queden sols damunt de l’escenari. En la qual, l’honestedat, la veritat i les contradiccions ens ofereixen un combat dialèctic il•luminador. En definitiva, ens trobem davant d’una proposta teatral notable, que farà trontollar estructures encara vigents, tot fent camí amb una paraula que anirà destapant misèries i contrasentits. I és que tal com va dir Paracelsus a El poder de la paraula: «Conflueixen i es confonen la son i la vigília,/ la veritat i la mentida. En cap lloc existeix certesa./ No sabem res dels altres ni de nosaltres mateixos,/ simplement juguem; qui ho sap és savi…»
Teatre: TNC
Web teatre
Autor del text: Arthur Shnitzler
Direcció: Xavier Albertí
Intèrprets: Jordi Andújar, Manel Barceló, Roger Casamajor, Pep Cruz, Rubèn de Eguía, Guillem Gefaell, Oriol Genís, Lluís Homar, Joel Joan, Joan Negrié, Albert Pérez, Albert Prat, Sílvia Ricart i Jacob Torres
Envía una resposta