Cartas da guerra (2016). Dir: Ivo Ferreira
Secció COMPETICIÓ
La única pel.lícula de la península ibérica a concurs a la Secció Oficial de la Berlinale, la portuguesa “Cartas da guerra” (Cartas de la guerra) arrenca prometedora. Una extraordinaria cinematografia en blanc i negre i una selecció de cartes que l’escriptor Antonio Lobo Antunes va enviar a la seva esposa embarassada durant la seva participació a la guerra colonial d’Angola inviten a gaudir l’espectador.
Però després de la sorpresa inicial, el tercer llargmetratge de ficció de Ivo Ferreira es queda fallit. La pel.lícula deambula entre l’alegat anti belicista, el canvi d’ideologia del protagonista, el descobriment d’Àfrica i la nostalgia, a vegades, empalagosa del protagonista per la seva dona i la filla acabada de néixer.
Indignation (2016). Dir: James Schamus
Secció PANORAMA
A mitjans dels anys cinquanta, en l’Amèrica de McCarthy, un jove jueu surt del seu Newark natal cap a la universitat a Ohio amb la intenció d’independitzar-se de la pressió paterna i de la societat que cada dia enterra i resa els seus morts a Corea. I arriba a un lloc on sembla que tot està abocat a seguir essent la casa paterna: els companys de l’habitació, la fraternitat a la que es resisteix a sumar-se, les obligacions socials i el pes de la repressió moral i sexual. A tot això reacciona amb una transparència i una integritat personal que es diferencia de la tradicional submissió dels joves als preceptes de la ciutadania americana, la de les fraternitats universitàries i els equips de beisbol.
Una pel.lícula realitzada amb certa economia narrativa i de recursos, ben interpretada pels joves actors Logan Lerman i Sarah Gadon, que a tot i la seva joventut no son precisament uns acabats d’arribar al món del cinema.
24 Wochen (24 Semanas, 2016). Dir: Anne Zohra Berrached
Secció COMPETICIÓ
Vint-i-quatre setmanes d’embaràs i el dilema d’avortar o no al coexistir el síndrome de down amb una malformació congènita del fetus són el centre de l’argument d’aquesta pel·lícula que no acaba de convèncer. El dilema d’Astrid, còmica monologuista, i el seu marit i manager arriba a ser tediós.
És veritat que resulta difícil abordar el tema sense prendre una postura, a favor o en contra, i sense embrutar-se d’alguna manera les mans. El fet de posar una còmica al centre d’una tragèdia no acaba de funcionar i la historia s’allarga innecessàriament fins a la seva resolució.
Quand on a 17 ans (Being 17, 2016). Dir.: André Techiné
Secció COMPETICIÓ
La rivalitat de Damien i Thomas a l’escola es veu alterada per la casual intervenció de la mare del primer, metge rural, al atendre a la mare del segon, malalta en una granja aïllada a la muntanya. Aquesta circumstancia obliga a que Thomas visqui circumstancialment a la casa de Damien, reavivant la tensió entre els dos adolescents, que intenten centrar-se en els seus estudis. A partir d’aleshores, “desig” i “necessitat” seran dos conceptes filosòfics que adoptaran en les seves vides quotidianes.
La historia enganxa tant des del plantejament visual, la neu brillant a la muntanya, com per l’elecció dels actors, entre els que destaca Sandrine Kiberlain com la doctora Marianne.
Envía una resposta