La nit del 6 de febrer la Academia de Cine celebrava la 30ª edició de la Gala dels Premis Goya i per a celebrar-ho no se’ls va ocórrer res més que obsequiar a públic i telespectadors amb una gala avorrida, tediosa, amb poca gràcia, tot i que per sort es van colar alguns improvisats moments d’emoció.
La cosa va començar malament amb aquell tradicional número musical que cada any passa sense pena ni glòria. La idea de posar a diversos actors i actrius que ni canten ni ballen a defensar un tema que cada any intenta retre homenatge al més gloriós del cinema espanyol no funciona. Però el pitjor és que ningú se n’adona, perquè l’any que ve segur que repeteixen. Aquest any els més dantescos van ser Manuel Bandera i Bibiana Fernández cantant “Las cosas del querer”, un duo que amenitzaria de forma més digna el programa de Maria Teresa Campos que no pas la gala dels Goya.
I després de l’escarrassat número musical, es van començar a entregar premis a discreció. Ni una línea de guió per als afortunats que entregaven el premi -a excepció de la botifarra que es va marcar Elvira Lindo fent referència a Isabel Preysler- i escassos segons per a que els premiats pronunciessin els seus agraïments, aspecte que analitzaré més endavant. Entre premi i premi, algun breu monòleg sense gaire gràcia de Dani Rovira, després una actuació de Serrat -a qui ningú va presentar ni va acomiadar- amb un so lamentable i per acabar un homenatge a Buñuel encaixat amb calçador.
Ah! I no ens oblidem del tradicional discurs del President de l’Acadèmia, càrrec que aquest any ocupa Antonio Resines, qui està clar que no destaca ni com a cantant de rap ni com a bon orador. Un any més, la tradicional plorera de la pirateria. Em sap greu però no…el cinema espanyol no és víctima de la pirateria, sinó de la manca de bones pel•lícules, que és una altra cosa.
De tot el que es va veure, el més “cutre” de la nit va ser la forma en què es tallaven els discursos dels premiats. Vergonyós. Ja ho va dir Ricardo Darín, que no compartia el criteri. Algú es va proposar posar fre a fi de no sobrepassar les 3 hores de durada… i va aconseguir-ho a base de deixar amb la paraula a la boca als guardonats, aquells que se suposa que són els protagonistes de la nit… Quina falta de respecte, la qual no va quedar oculta darrere de pujades de música, de micròfons silenciats i una realització penosa que no va ser capaç d’amagar el més vergonyós de la gala. Sens dubte el tall més vergonyós va ser el de Jesús Navarro -productor de Sueños de Sal, guanyadora del Goya a la millor pel•lícula documental- just quan des del seu breu púlpit i en horari de màxima audiència va donar el protagonisme a Cáritas.
Quant al Palmarès, aquest any ha estat repartit, sense que hagi hagut una gran triomfadora. Els acadèmics han escollit el cinema d’emocions i de mirades de Cesc Gay davant les propostes de León de Aranoa, de Coixet o de la prometedora Paula Ortiz. De A cambio de nada poca cosa dic, doncs encara estic intentant entendre com ha aconseguit aquesta pel•lícula estar entre les nominades a la millor pel•lícula…
Ricardo Darín és un just guanyador com a millor actor protagonista, encara que també ho hauria pogut ser Pedro Casablanch. Quant a la millor actriu protagonista, qualsevol guanyadora hauria estat aplaudida, però té mèrit que Natalia de Molina hagi estat capaç d’imposar-se davant l’ofici de Juliette Binoche, l’excel•lent treball d’Inma Cuesta o la implicació emocional de Penélope Cruz.
El millor actor de repartiment per a Javier Cámara tampoc va ser un premi cantat. Tim Robbins fa un gran treball a Un dia perfecto i Felipe García Vélez és el millor de la insulsa A cambio de nada. Però ens conformem. I la millor actriu de repartiment per a una espectacular Luisa Gavasa. En aquest cas ens conformem i a més a més recolzem l’elecció.
Més discutit el millor actor revelació. Sembla que la inexperiència pesa molt en aquesta categoria. Miguel Herrán és Miguel Herrán a A cambio de nada. I poca cosa més. Per molt que ens obsequiés amb un dels moments més emocionants de la nit, la seva interpretació en cap cas està a l’alçada dels seus companys de nominació. Quina llàstima que Manuel Burque marxés amb les mans buides després del regal interpretatiu que ens ofereix a Requisitos para ser una persona normal! Respecte a la nominació de Fernando Colomo… era una broma? Una altra de les coses que no acabo d’entendre.
Quant a la millor actriu revelació, Irene Escolar, recent arribada d’un bolo teatral a Saragossa, ens va robar el moment emotiu que hagués estat premiar a Antonia Guzmán, l’àvia de Daniel Guzmán convertida en inusual protagonista d’esdeveniments pel seu net.
També va ser una llàstima que Leticia Dolera no s’endugués el premi a la millor direcció novell, després de ser capaç d’airejar la cartellera amb una pel•lícula fresca i senzilla. En el seu lloc, es va recompensar a Daniel Guzmán per A cambio de nada, una pel•lícula a la que li falten diverses voltes malgrat Guzmán s’hi ha passat 10 anys treballant…
Un altre premi comentat va ser el Goya d’honor a Mariano Ozores. Ningú dubta de la seva trajectòria, de les seves gairebé cent pel•lícules, del seu amor al cinema. Encara que també és indiscutible que la seva contribució va entelar al cinema espanyol amb l’etiqueta de “espanyolada”. L’any passat va ser Antonio Banderas i aquest any Mariano Ozores… Algú em pot explicar quin és el criteri?
Finalment, després d’aquests i altres repartiments van arribar els tambors de Buñuel. Serà que aquest any Setmana Santa cau aviat… O serà que a manca d’idees sempre queda bé retre homenatges que són ja indiscutibles. I amb això, el final d’una gala que serà més oblidada que recordada…
Envía una resposta