La Mireia Llinàs arriba a la novel·la negra des de el món de l’audiovisual, on ha participat com a guionista a diferents pel·lícules i sèries com “Ventdelplà” o “KMM”. La seva estrena literària és “Els enemics silenciosos” on mescla el gènere de detectius amb la novel·la històrica i un punt de ciència-ficció gràcies a la seva protagonista, la Nora Prim.
Com decideixes que la Nora Prim sigui una detectiu amb aquesta “peculiaritat”?
És un dels desitjos més forts que tinc, sempre penso, tan de bo pogués viatjar al passat. I quan en veig els vestigis en aquells llocs on t’ho pots imaginar més, sempre palpo les parets i penso, tan de bo ara tot es transformés al meu voltant i pogués estar en una altra època. Em fascinen els llocs abandonats. Per exemple la imponent estació de Can Franc a Osca, actualment abandonada. M’hi colo i començo a imaginar com seria l’estació als anys 40 en plena Guerra Mundial, amb gent anant amunt i avall, amb els nazis controlant cada cantonada i amb reunions clandestines al pis de dalt. Ara les estacions són llocs freds i només de pas jo crec que abans hi passaven més coses. I més situada a la frontera amb França després de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial. M’interessava també aquesta idea de resoldre casos del passat, crec que per entendre el present és fonamental conèixer d’on venim. Crec que pot ser fascinant pel lector descobrir fets, personatges i espais de la seva ciutat dels que no en sabia res.
I s’enfronta a un dels casos més sonats de la postguerra catalana, l’assassinat de Dolores Rey, que s’assembla molt un de real, el de Carmen Broto. Per quina raó vas triar aquest cas com a punt de partida?
No el coneixia i documentant-me el vaig descobrir. Em va atrapar des de el primer minut, les fotografies d’ella i d’ells, l’halo de misteri que envoltava el cas, l’època (en plena postguerra) era un material increïble per fer-ne una novel·la negra. Crec que la ficció basada en els casos reals te un al·licient més. El fet que hagi passat de veritat i a prop nostre, li afegeix un significat superior al relat. Les comptes pendents que te la justícia, la nostra crònica negra i també la possibilitat d’investigar més enllà del llibre. Que el llibre et faci pensar, obrir l’ordinador i investigar, crear la teva pròpia opinió, descobrir els rostres i els noms reals dels protagonistes d’aquest crim. També em va impactar molt el cas en sí. Una dona assassinada pels seus amics a cops de martell dins un cotxe. Per què ho van fer? Perquè dos d’ells es van suïcidar just després? Perquè ningú es creia la versió oficial? La Carmen Broto, el Jesús Navarro Manau i Jaime Viñas (els noms reals) em van atrapar, a vegades em sembla que encara els veig entre les ombres quan estic mig adormida. A vegades fins i tot tinc por, justament perquè van existir i ara vaig jo i escric sobre ells 70 anys després.
El que més m’ha cridat l’atenció, molt favorablement, ha estat el nivell de detalls històrics que hi ha, fins i tot les marques de pintallavis típiques de cada època, com ha estat el procés de documentació?
Molt exhaustiu ho reconec però la veritat és que m’apassiona. En les reescriptures he hagut de llançar moltes dades i detalls d’aquest estil. Deia Gabriel Ferrater que el record a través del temps, es fa matèria poètica. A vegades l’objecte més insignificant pot transportar-te al passat. Potser alguna dona d’aquestes que ara estan abandonades en un racó de qualsevol residència, recorda el “pintallavis inmovix” i s’emociona al llegir-lo i recordar com es pintava els llavis per sortir a ballar una tarda de diumenge. La publicitat i les marques tenen un gran significat en cada època ( o almenys a partir de la Revolució Industrial i l’era del consum) i és un dels elements que de cop poden contextualitzar més. També els hàbits, la roba, els pentinats. Tu mires una fotografia antiga i el que més ha canviat, a part de la tècnica fotogràfica, són els elements externs. Llegia moltes revistes de l’època i el que em donava més informació a vegades era la publicitat. Allà veia la quotidianitat no només els esdeveniments polítics, socials o econòmics. Què tenien les persones als anys 50 a les seves llars, què compraven, què anhelaven? Com celebraven el Nadal, quin cava compraven, quan costava? Hi havia hipoteques? O més aviat es vivia de lloguer? Com eren els contractes? Tenien rentadora? Com era? Això és el més desconegut, el més difícil de trobar quan investigues però també molt més curiós i imprescindible perquè el lector, com la Nora, viatgi a través del temps.
Si poguessis viatjar en el temps, quina època triaries?
Uff, quina pregunta més difícil!! En algun moment del segle XX, és el que més m’agrada, crec que ha sigut un dels segles més interessants, amb canvis més radicals a tots els nivells, amb els esdeveniments més crucials i a l’hora amb els avenços més significatius en tots els camps. La primera escena que descric, la Nora en aquell “antro” del Barri Xino als anys 30, ballant swing, amb la clientela que hi havia, l’ambient que hi havia en aquell moment a Barcelona, donaria el que fos per viure-ho. L’any passat pel meu aniversari els meus amics ho van intentar i em van muntar una festa al Ocaña, la gent va intentar anar disfressada etc. Els hi agraeixo molt però, malauradament, no és el mateix. El que marca una època són moltíssimes coses, els colors, les olors, les actituds de la gent, com parlen, com actuen. Mai es podrà tornar al passat, el més a prop que es pot estar és a través d’una pel·lícula amb el pressupost suficient per fer-ho bé o un llibre.
Vens del món audiovisual, si “Els enemics silenciosos” s’hagués de convertir en una sèrie com seria? Quins referents prendries?
M’agrada molt que em facis aquesta pregunta perquè els meus referents a l’hora de crear “Els enemics silenciosos” són precisament series. La referència més clara és “The Killing” adaptació de la danesa “Forbrydelsen”. Va venir el seu creador a Barcelona fa anys, vaig aprendre moltes coses però una que se’m va quedar (bé, dues) és que un crim és també una tragèdia no només una investigació (no ho hem d’oblidar) i que la clau per enganxar a l’espectador és que sempre estiguis a prop de resoldre el crim. Tot el relat amb petites pistes i després la gran resolució no funciona. Ves fins al fons de la qüestió explota cada línia d’investigació com si fos la última. A “The Killing” ho fan molt, dubtes de tothom i és molt bo. Altres són “Homeland”, “Les Revenants”, “Boardwalk Empire”, “Broen”…Però si s’hagués de convertir en sèrie s’hauria de fer molt més barata, reduir tots els salts de la primera temporada (aquest llibre seria tota una temporada) a una sola època, el 1949 i no saltar al 1959 ni al 1981.
Pel final sembla que Nora Prim tindrà continuïtat, no? Ja hi estàs treballant?
Sí la meva idea és que sigui una sèrie, que la gent vagi coneixent a la Nora i el seu univers, el Pere, el Guardià de la Biblioteca (ja saps del que et parlo) el CIEC, el seu cap el Rovira, la seva tutora la Neus Abadía, els seus eterns enemics els Mortelman i s’ho vagi estimant…Crec que les possibilitats de la Nora són infinites. Però no, encara no hi estic treballant. Trigaré, aquest m’ha costat molt.
