El renacido
8Valoració
Puntuació dels lectors: (4 Vots)
6.8

Com diu el proverbi: la venjança és un plat que es serveix fred. Extremadament fred, en el cas que ens ocupa. “El renacido”, basada en fets reals i en la lliure adaptació de la novel·la del mateix títol de Michael Punke.

El renacido és la història de supervivència i venjança de Hugh Glass, un reconegut explorador nord-americà de principis de segle XIX que, després del brutal enfrontament amb un ós, és abandonat pels seus companys d’expedició, moribund. Un home a la vora del precipici, en ple hivern extrem, lluitant en solitari contra les forces de la natura, mogut únicament pel seu afany de venjança.

Després d’aconseguir l’any passat el major èxit de la seva carrera amb Birdman, guanyadora de quatre Premis Oscar (incloent Millor Pel·lícula i Millor Director), el cineasta mexicà Alejandro González Iñárritu torna amb un gènere inèdit, en aparença, a la seva filmografia: un western. La història transcorre al 1823, quan l’interior dels actuals Estats Units era una cruïlla de cultures, entre nord-americans, europeu i centenars de tribus natives. Un territori salvatge en el que uns i altres es relacionaven entre sí, comerciaven i lluitaven per sobreviure. Com el Tarantino de Los odiosos ocho, Iñárritu descriu els inicis de Nord-Amèrica com una història construïda sobre ciments de cendra, sang i pólvora. No obstant, utilitza aquest context com a excusa per introduir elements característics del seu cinema i, al mateix temps, reivindicar la seva identitat d’autor.

A El renacido, com succeïa a les seves dues anteriors pel·lícules, la fallida Biutiful i Birdman, Iñárritu col·loca abruptament a un personatge omnipresent a la recerca de redempció, i ens agarra amb força perquè l’acompanyem en el seu viatge físic i emocional en el que trobarà el significat de la seva existència. Si al seu anterior film destacava a l’apartat tècnic per un excepcional fals pla seqüència, aquí el preciosisme habitual d’aquest perfeccionista realitzador es mostra a través d’unes seqüències amb molts pocs talls, especialment les referides als enfrontaments entre els colons i els natius, on la càmera es manté sempre molt propera als personatges, passant constantment d’uns als altres. Es tracta d’una experiència immersiva que intenta embolcallar a l’espectador, com una experiència de realitat virtual. No obstant, aquests excessos formals de la realització fan que, a mesura que avança la història, ens sentim “fora” de la mateixa, reduint l’assumpte a una mera contemplació ampliada.

Leonardo Di Caprio, El Renacido

En aquest sentit, fidel a la seva ambició, Iñárritu ha perseguit trencar el mur de l’actuació i que tant l’equip tècnic com els actors i, per extensió, els espectadors, es transportin de forma quasi física a l’interior de les imatges. Rodada únicament amb llum natural, sense cap ajuda artificial, gràcies al genial treball del director de fotografia Emmanuel Lubezki (Gravity, El árbol de la vida), a localitzacions nevades de Calgary (Canadà) i a Ushuaia (Patagonia argentina), l’equip de gravació va haver de patir temperatures properes als trenta graus sota zero, forts vents i poques hores de llum. El resultat tècnic és excepcional, efectivament, però encara que cerca el verisme, assistim a una mera representació, excessivament calculada i, valgui la redundància, freda.

Leonardo DiCaprio interpreta al protagonista i aconsegueix expressar emocions complexes, com por, desolació o ràbia, pràcticament sense dir ni una sola paraula a bona part del metratge, només amb el seu cos i la seva mirada. Segurament no estigui a l’alçada dels seus treballs amb Martin Scorsese, ni Glass tingui la substància del Cobb d’Inception (Origen, 2010), però la seva esforçada interpretació aconsegueix que sentim el vertigen davant les adversitats que es troba en el seu camí. La seva experiència (meta)física, esgotadora, ens posa a prova com a espectadors i, en ocasions, com en els innecessaris flashbacks, ratlla la fatiga.

No obstant, El renacido és una pel·lícula preciosa, digna d’(ad)mirar. Iñárritu despulla el cos narratiu de la història per oferir una obra poètica, contemplativa, en la línia del cinema de Terrence Malick, Andréi Tarkovski i l’Akira Kurosawa de Dersu Uzala (El Cazador, 1975). Com a les històries d’homes que lluiten contra les forces massives de la natura, la pel·lícula mostra la necessitat de trobar cert desig existencial per seguir lluitant. El personatge de DiCaprio el descobreix amb la situació més extrema. Com diu el proverbi, del dolor més profund és d’on emergeix la bellesa.

Una resposta

  1. Mademoiselle Poulain

    Diuen que els esquimals tenen 200 noms diferents pel color blanc. A la cultura occidental els desconeixem, és cert, però amb la pel.lícula d’Iñárritu val a dir que bé els podem viure de manera sinestèsica: des de les nevades planades patagòniques, que ens ericen la pell malgrat ser còmodament asseguts la butaca, fins al blanc dels ulls del desolat DiCaprio, un alb aviat tintat de fúria que agafa de bracet l’espectador i l’arrossega al llarg de la pel.lícula. Per a mi tota una experiència, una immersió, freda com diu l’Oriol Rubio això sí, al plaer d’un bon film.

    Respon

Envía una resposta a Mademoiselle Poulain Cancel.lar resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies