Edicions 62 publica aquesta extraordinària col·lecció de missives eròtiques que el diplomàtic francès Jean-Yves Berthault va descobrir atzarosament a l’interior d’un estoig de pell en el decurs d’una mudança; una seixantena de cartes reblertes de luxúria que una dona anònima rebatejada amb el nom de Simone va enviar al seu amant Charles a finals anys vint del segle passat.
Escrit amb un estil i una destresa envejables des d’un punt de vista literari, el material que s’hi presenta descriu, partint de la derogació de tota mesura, els desitjos i perversions inconfessables d’una relació furtiva i adúltera que desintegra, ja a la primera pàgina, tota possible presumpció sobre la frugalitat de la vida sexual de l’època en què se situen els fets. Els protagonistes d’aquest deliri hiperbòlic són la Simone, una dona soltera i presumiblement acabalada, i en Charles, un home casat i més jove que ella.
L’extraordinària tasca de reconstrucció i selecció que Berthault va dur a terme durant més d’un any resulta determinant per a comprendre l’evolució psicològica d’un relat que, de bon principi, presenta en Charles com a figura dominant, capaç d’introduir la seva inexperimentada amant en un univers que no li és familiar. La Simone se sent feliçment desbordada per la situació, són els inicis. ‘Gaudeixo com una boja, asseguda sobre teu. Què vols que aconsegueixi, per donar-te una il·lusió de realitat més gran? Existeix algun mitjà que supleixi els meus mitjans personals per donar-te plaer? Digues-me quin. Guia’m. Et seguiré cegament. No, ara ja no podem parar. Cada dia ens endinsem una mica més en el vici. La nostra perversió ens arrossega cap a idees delirants. […] Ens hauríem d’aïllar del món per no ser sinó “nosaltres”‘.
A mesura que avancen les cartes, però, es dissipa una part d’aquella frescor inicial, d’aquella indolència; d’aquell lirisme. Progressivament, l’erotisme dóna pas a una mena d’erotomania incontrolable, a una obsessió desmesurada i malsana, i tot i que mai no es perden les formes, la gelosia entra en escena. ‘Sabràs algun dia del meu turment i com pateixo per causa d’Ella?! Oh, no facis aquesta cara de dolent, mira d’entendre’m. Ja saps com t’estimo, saps amb quines ardents carícies et voldria contemplar. Doncs llavors has de sentir que tot el cos se m’esquinça i que pateix només de pensar, de saber que el teu cos benamat s’estremeix de plaer sota els petons d’una altra’.
Manquen les respostes d’en Charles, però sabem que és una home casat i que no perd el món de vista. La Simone, en canvi, demana més i amb més intensitat, i rememora, projecta, promet; s’encarrega, ho fa en nom de tots dos, de perfilar un relat que s’adeqüi als propis desitjos i exprimeix, en definitiva, una relació que no pot sinó créixer o bé morir. ‘No puc dormir, Charles estimat, em sento horriblement desgraciada, i tinc l’ai al cor. Em pregunto què et passa que t’has tornat de sobte tan indiferent, tan deseixit del nostre amor, fins al punt de poder deixar passar tres llargues setmanes, gairebé un mes, sense que ens haguem tornat a veure. […] deixa de fer-me patir d’aquesta manera. Dissipa amb una paraula el malentès que ens separa’.
I després, el silenci; el final d’un morceau de realitat sense contorns que se significa per sí mateix i on el vigor y la honestedat de cada mot s’imposen, com una lliçó de vitalitat, a qualsevol possible incertesa.
Envía una resposta