Poc s’ho esperava, l’aleshores ambaixador francès, que ensopegaría aquella joia. Jean-Yves Berthault ajudava una amiga a buidar un pis antic quan va trobar, per casualitat i a l’interior d’un estoig de pell, una col·lecció de cartes d’amor i de passió escrites a mà, i gairebé cent anys enrere, per una ploma alhora elegant i colpidorament explícita. Les signava la Simone, una parisenca de casa bona entregada en cos i ànima a una relació prohibida amb en Charles, un home casat i més jove que ella. Berthault va comprar les cartes a la seva amiga, convençut que tenia entre mans un document extraordinari.
Va ser vostè mateix qui va trobar les cartes de Simone. Què va pensar d’elles després de fer la primera lectura?
Immediatament vaig comprendre que es tractava d’un extraordinari conjunt de documents, i vaig pensar que podria merèixer ser publicat. Però aquest sentiment no es va poder confirmar fins al cap de passar molts mesos per restaurar una cronologia i entendre que, més enllà de l’estil i de la proposta tan sorprenent, era una història real caracteritzada per certa “intriga”.
Les cartes s’envien a finals anys vint del segle passat. Això vol dir que, molt probablement, hi hagi encara algun descendent directe viu de la Simone o del Charles que pugui arribar a identificar els protagonistes de la història. Confia que això passi o no és una qüestió que li preocupi massa?
Vaig portar a terme una investigació complicada per aclarir aquest aspecte i per informar-me jo mateix. Va resultar que “Simone” no es va casar i no va tenir fills. No he estat capaç d’establir la identitat de “Charles”, més enllà del seu nom.La qüestió per tant no és pertinent; no obstant, he volgut preservar l’anonimat de l’heroïna, i vaig canviar noms de persones i de llocs.
El contingut de les cartes és eminentment descriptiu. Imagino que un dels reptes era aconseguir il•lustrar, a través de l’edició, l’interessant arc narratiu que es desenvolupa en un segon terme.
De fet, i per això enalgunes edicions, vaig escriure moltes notes de contextualització,especialment als països de cultura no llatina, 38 en l’edició en anglès que surt aquesta setmana. “L’arc narratiu”em va donar un munt de problemes: calia restaurar completament una cronologia correcta, les cartes no tenien data i no estaven classificades. Això ha significatun treball molt llarg i complicat.
Només veiem una part d’un ‘diàleg’ entre dues persones, però el material és tan contundent que sembla que no hi quedi espai per a la rèplica. Com s’imagina el contingut de les cartes d’en Charles?
Crec que va ser probablement del mateix tipus: omnipresència de fantasia, però depenia molt del període. Simone primer és deixa portar pels desitjos sexuals del seu amant i se sotmet al que ell proposa, després els papers s’inverteixen, i és ella qui marca la pauta fins que l’amant finalment es veu aclaparatper tanta audàcia imaginativa.
El contingut de les cartes dóna a entendre que les trobades entre la Simone i el Charles eren molt assídues i en alguns períodes se sap que es veien diverses vegades en una mateixa setmana. Tenint en compte aquest fet, l’extraordinària abundància de correspondència resulta encara més sorprenent. Va plantejar-se la possibilitat de titular el recull ‘L’obsessió de Mademoiselle S.?’
No crec que es poguessin trobar amb tanta freqüència, i és per això que tenim tantes cartes(gairebé dos-centes, de les que he triat unes seixanta). Tots dos viatgen molt,i és quan les cartes abunden.Quan tots dos són a París, de vegades romanen durant setmanes sense veure’s. Ells està ocupat amb la feina i… està casat.Així que s’envien petites missives, de vegades cartes més llargues, i es truquen per telèfon. Les disputessónhabituals,i indueixen noves cartes, inclòs quan estan tots dos a París.
És evident, aquestes cartes són sobre tot la història d’una obsessió.Aquesta és la lectura que jo faig. Però també és la història d’una investigació a dos sobre la qüestió del gènere. El meu primer títol va ser “La inversió dels gèneres”, rebutjat per l’editor francès per ser massa abstracte.
Al meu parer, una de les claus de l’interès que suscita l’obra és aquest contrast tan marcat entre el caràcter explíciti aclaparadorament detallat de les descripcions eròtiques que elabora la Simone i tot allò que no sabem i que només podem imaginar, intuir o aventurar (les respostes d’en Charles, la identitat d’ambdós, les circumstàncies personals que els rodejaven, etc). Està d’acord que, més enllà de la possibilitat de comprendre una part de la mentalitat de l’època, un dels grans atractius d’aquesta porció de realitat és precisament el caràcter incomplet de la informació de què disposem?
Comparteixo plenamenta questa anàlisi.Només podem imaginar el que pensava Charles, com reaccionava.De la mateixa manera intentem visualitzar el conjunt, icompartim el patiment de no saber-ho tot. El textés són sobre tot un documentd’època,dirigit a interessar els sociòlegs, els psicoanalistes, els historiadors dedicats al feminisme, etc. Peròtambé s’ha convertit en contra de les intencions de Simone en “literatura”, perquè les cartes estimulen la curiositat, la sorpresa, la compassió, els mecanismes d’identificació, d’irritació, malentesos, sentiments que ens recorden a nosaltres mateixos, i perquè els personatges, malgrat la seva fragmentària profunditat, es dibuixen de manera clara i interpel•len la imaginació del lector.
Per acabar, quantes vegades s’ha vist obligat a desmentir que les cartes havien estat escrites per vostè mateix?
Ah! Gairebé tothom es fa, em fa, la pregunta. Això em va irritar molt al principi, no estant acostumat a que posessin en dubte la meva paraula, però m’he acabat acostumant. En el fons, és normal, i l’he d’acceptar: les cartes són tan extraordinàries per a la seva època, que és lògic que preguntin! Però, com poden imaginar que un diplomàtic de 65 anys, recentment jubilat, algú amb un perfil perfectament “seriós”, es llenci de cap a fer un text increïblement pervers, amb un vocabulari que em va fer posar vermell quan em van demanar recentment durant una entrevista a França llegir en veu alta un extracte? Aquestes preguntes arriben a ser gairebé divertides quan es fan sobre algú, jo mateix, que és molt aficionat a la literatura i ha escrit tota la seva vida, però que mai ha estat interessat en la literatura eròtica. Gairebé mai n’he llegit, excepte alguns monuments com Sade, i no he estat capaç d’apropar-me a “50 Ombres de Gray”! Aquest any vaig escriure un llibre que espero publicar en breu i que relata les converses amb els talibans quan dirigiria l’ambaixada francesa a l’Afganistan. Aquest text és meu. No tinc res contra Simone, però els seus escrits no són meus. En certa manera és una llàstima, perquè si pogués tenir tanta imaginació, seria molt prometedor. Per tant, els que em consideren l’autor del llibre se sentiran decebuts, perquè no hi haurà un altre similar!
Envía una resposta